TORRE DE GUAITA

CONCERT ECONÒMIC

Col·lectiu J.B. Boix

Ahir va esclatar entre Madrid i Vitòria el conflicte del concert econòmic que el ministre Montoro ha decidit de prorrogar unilateralment per la reivindicació del govern basc de tenir presència a la UE, en tant que territori de sobirania fiscal. És interessant d'observar la rígida negativa de l'executiu d'Aznar a permetre que els bascos hi puguin dir la seva quan un ministre espanyol impugni a Brussel·les les vacances fiscals o els incentius que s'ofereixen a una multinacional que es vulgui instal·lar a Euskadi. Perquè, el mateix dia, un dels barons del PP, Eduardo Zaplana, pronunciava una conferència a Madrid per reclamar una participació efectiva de les autonomies en els processos de decisió europeus. Hi oferia el Comitè de Regions d'Europa per vehicular la codecisió en aquelles matèries que afecten les competències dels governs regionals. És a dir, exactament el mateix que reclama el PNB i que, per tant, és pecat mortal, però passa a ser virtut quan el protagonista pertany al PP. No volíem, però, entrar de moment en aquest debat que dissortadament es preveu agre i difícil, sinó lamentar-nos de no disposar a Catalunya d'un règim fiscal tan favorable i de la miopia política que van demostrar els negociadors de l'Estatut en renunciar a un tractament igual de positiu. De fet, amb menys ja passaríem i en tindríem ben bé prou d'alliberar-nos de la càrrega de portar de manera perpètua un sac del 10 per cent del nostre pes penjat a l'esquena.
Els demanem doncs llicència per abusar una vegada més de la ponència del professor Xavier Sala al seminari que va celebrar la Fundació Catalunya Oberta a Girona i per il·lustrar el handicap que arrosseguem. Diu el següent. El principal problema de la nostra economia és l'enorme dèficit fiscal que la nació catalana manté amb l'Estat espanyol. Catalunya paga més del que rep. Sistemàticament, paga al voltant del 10 per cent del PIB, és a dir, aproximadament 1 milió de pessetes anuals per família mitjana. Espanya ens cobra impostos de nivell europeu i ens obliga a viure amb infraestructures llatinoamericanes. Només que el dèficit es reduís d'un 10 a un 5-7 per cent, la situació seria radicalment diferent, a condició que aquests diners s'invertissin en transport, comunicacions i educació. Sota aquesta hipòtesi, el nostre PIB per càpita avui dia seria de 4,8 milions de ptes. en comptes dels 2,8 que tenim en realitat. Grosso modo, doncs, una diferència del 70 per cent! En lloc de ser una comunitat que amb prou feines lluita per mantenir-se a la mitjana de renda europea, el PIB per català seria un 171 per cent de la mitjana europea. Això col·locaria Catalunya en el quart lloc del rànquing europeu i no com ara que, amb prou feines, arriba al quart lloc d'Espanya. Recordem que Carles I només era Carles V d'Alemanya. I tinguem sempre present el que significaria tenir el concert i el cupo o reduir la solidaritat als raonables nivells que practiquen d'altres països europeus.