Diàleg
[Anterior] [Següent]

La Fundació Catalunya Oberta, a favor del debat i la reflexió

Repensar el catalanisme

Joan Guitart i Agell

La Fundació Catalunya Oberta es proposa estimular la reflexió, el debat, l'interès i la participació de la societat catalana en totes aquelles qüestions que, per la seva importància, afecten el futur d'aquesta mateixa societat.
No pretén substituir el debat polític i l'acció dels polítics, ans tot al contrari, creiem que hauria d'ésser una obligació d'aquests i dels poders públics col·laborar a crear els mecanismes per tal que la societat es fonamenti realment en la democràcia i en la participació, i assumeixi el protagonisme que li correspon. Catalunya té poca tradició democràtica, és necessari l'exercici permanent de l'anàlisi de la realitat i el coneixement de la transcendència de les decisions que es succeeixen per tal que esdevingui realment un país de ciutadans.
Promogut per la Fundació Catalunya Oberta, fa uns dies es va celebrar a Girona una jornada sota l'epígraf Catalanisme obert al segle XXI. Conferenciants i assistents varen realitzar un debat sobre el passat, el present i el futur del catalanisme. Moltes persones considerem aquesta qüestió del catalanisme de gran transcendència per al futur del nostre país i penso que, conseqüentment, la repercussió en els mitjans de difusió dels temes de les ponències ha estat extens i interessant, i en aquest sentit l'objectiu de la Fundació, "contribuir a la reflexió", s'ha acomplert.
Cal dir que sobre aquest tema s'han produït darrerament aportacions molt notables. Vull esmentar per la coincidència en el temps l'obra El nou catalanisme, amb articles d'insignes intel·lectuals i amb Bilbeny i Àngel Pes com a editors. Però ara voldria concretar-me en tres aspectes.
La societat catalana ha canviat considerablement, i el discurs catalanista, que reivindicava aquesta societat, com a conseqüència de la repressió del franquisme i que relligava amb el passat, ha perdut el seu interès, la seva coherència i el seu significat. I amb això no vull dir que part del seu conjunt no segueixi essent vàlid, però la transformació de la realitat és tan notable que fa molt difícil trobar coincidències fonamentades en les identitats de la societat, de les persones d'inicis del segle XX i les del segle XXI. Només cal esmentar el fet migratori, la mundialització del consum i dels costums, l'accés a la informació i el progrés de les persones i de les ciutats. Avui sembla evident que el castellà és també un idioma instal·lat a Catalunya i que els nous catalans, aquells que ells mateixos o els seus pares arribaren molt recentment, constitueixen un percentatge molt alt de la totalitat dels catalans. La primera reflexió és, doncs, que cal revisar el discurs catalanista.
El catalanisme que ha predominat els últims vint anys és el nacionalisme definit i aplicat per Jordi Pujol "nacionalista de sentiment i autonomista de raó", com molt encertadament el defineix Miquel Caminal.
Aquest període no ha estat de cap manera un fracàs o un error. Crec absolutament que la superació de la llarga etapa de la dictadura, que l'assimilació de les noves realitats i que les encertades polítiques que han permès la no-ruptura de la societat catalana, l'aprenentatge del català i del castellà per les noves generacions i el sorgiment d'un nou sentiment de catalanitat per part d'una majoria de la població, constitueixen fites de gran transcendència, que són atribuïbles, en bona part, al pujolisme i al discurs catalanista acceptat molt majoritàriament per la classe política catalana i que ha impregnat suaument una part important de la nostra societat. Sense les conviccions catalanistes que simbolitza Jordi Pujol i el pragmatisme del seu govern i de l'aplicació normalitzadora compartides molt majoritàriament per la classe política i per molts intel·lectuals i mitjans de comunicació, avui no podríem parlar de vigència o no de l'actual discurs nacionalista.
La segona reflexió seria, doncs, que els anys de govern del pujolisme han estat fonamentals per resituar Catalunya en el mapa de l'Europa contemporània.
La tercera reflexió Lluís Prenafeta la va definir molt esquemàticament: "s'ha acabat el llibre i cal començar-ne un altre". Per tant, cal repensar la vigència de l'status quo actual, de l'encaix de Catalunya a Espanya, del que representa ara i en un futur el fet de les nacionalitats europees, la influència de la globalització i de la societat del coneixement, de la modernitat d'Espanya i de Catalunya.
És necessari obrir un nou llibre i una nova anàlisi de les realitats. En aquest sentit vull esmentar la intervenció a Girona del professor Sala Martín, que, entre moltes d'altres qüestions, explicava el que li costa Espanya a Catalunya. Seríem, va dir, la quarta regió europea en PIB si no haguéssim contribuït amb bilions de pessetes a la felicitat dels espanyols. I va afegir que la gent amb corbata també podrien parlar d'independència.
L'abast de les reflexions possibles és molt considerable i això últim n'és un exemple. Ara el llibre és nou i correspon a la societat catalana dir-hi la seva. I als polítics també, naturalment. I la Fundació Catalunya Oberta vol contribuir a fer-ho.


Joan Guitart i Agell. President de la Fundació Catalunya Oberta
Botons