Pronunciada per
Xavier
Sala-i-Martín
de
Columbia University i Universitat Pompeu Fabra
a Barcelona, a 22 de Novembre del 2001
(I) Primera Part: Un Món Més Incert.
Aquells que sigueu aguts i perceptius haureu notat que no sóc Rodrigo Rato. De fet, que no ho sóc és obvi. Però durant els darrers dos mesos, el món ha estat ple de gent que diu obvietats. La més repetida és: “d’ençà de d’11 de setembre, el món és diferent i ja res mai no serà el mateix”.
De fet, quan els organitzadors d’aquest festival em van trucar no fa gaire per demanar-me que fes aquesta conferència, em van dir que jo era la persona escaïent, que s’havien llegit el meu llibre d’economia per a no economistes i els havia agradat molt. Després em van fer una demanda un pèl pintoresca: volien que parlés del futur de l’economia després dels atemptats. Dic pintoresca perquè a la introducció del llibre que acabaven de citar deia clarament i sense embuts que jo no en tinc ni idea de fer prediccions! I si els agradava tan el llibre, ¿com és que em demanaven de fer prediccions?
I quan em vaig a posar a pensar sobre els efectes que el nou terrorisme tindria sobre l’economia, lògicament només se’m va ocórrer una cosa òbvia, cosa que concorda amb els temps que corren on, com ja he dit, els savis ressalten les obvietats. La meva obvietat és la que porta el títol de la conferència: El món és més incert! És allò del “solo sé que no sé nada” en versió festivalera.
El problema és que aquesta superior incertesa fa que les profecies siguin més errònies, més absurdes i més ridícules. Això no atura a institucions com el FMI, la OCDE, els governs de diferents varietats no parin de dir-nos que passarà durant el 2002 i quan sortirem de la crisi que figura que estem patint. El problema és que aquests profetes de l’economia tenen una curiosa i peculiar propensió a fer allò que anomenen revisions de les previsions, i, com tots sabem, les revisions no són altra cosa que una confessió d’ignorància, una manifestació del que havien profetitzat estava totalment equivocat.
I si en circumstàncies normals s’equivoquen, quan hi ha un trencament en les sèries, la cosa empitjora substancialment. I, és clar, quan “a partir de l’11 de setembre tot el món canvia”, si ja “res no serà el mateix”, aleshores les prediccions dels profetes sonen a esperpèntic acudit.
Per tant, AVUI m’abstindré d’intentar preveure l’avenir, em negaré a dir-vos si penso que hi haurà crisi, si serà molt profunda, o si durarà molts trimestres i em limitaré a apuntar algunes obvietats. Començant per la titula aquesta conferència: Per què és el món econòmic molt més incert?
(1)
Incerteses Polítiques
El futur econòmic depèn de la confiança dels consumidors, els esperits animals dels empresaris estan més lligats que mai a l’evolució de factors no econòmics. El més determinant de tots és la Guerra que es situa temporalment a l’Afganistan! La darrera vegada que vaig ser a Barcelona fa només tres setmanes, vaig participar a un parell de debats i tothom es mostrava convençut que la guerra duraria anys i panys. Sembla que no serà així. La pregunta ara és si s’extendrà a Iraq (de fet, la pregunta és quan, ja que jo crec que s’ha de fer), Síria, Corea del Nord. No ho sabem.
També depèn del Futur dels terroristes d’Al Qaida i el nostre desconeixement sobre què passarà amb aquests aporta més incerteses (el futur de Bin Laden és força clar: d’aquí poc anirà al més enllà i s’adonarà que allò de les 72 verges era mentida). Però la pregunta important per a l’economia és si es destruiran aviat les cèl·lules que no estan a l’Afganistan? Sortiran cel·les mortes? Quantes? Quan? On?. No ho sabem!
Tampoc no sabem si hi haurà nous atacs terroristes islàmics, ni quan, no si seran químics o nuclears. Tampoc no sabem si hi haurà nous atacs de falsos-terroristes d’extrema dreta que s’apunten al show (antrax).
I tot això genera força incertesa econòmica. Un exemple de la volatilitat que la informació sobre terrorisme té sobe l’economia és el què va passar després de l’accident d’avió de Queens! (la borsa va baixar 150 punts en qüestió de minuts i els va recuperar quan es va veure que era un accident) Com creieu que hagués afectat la confiança del consumidor i de l’empresari-inversor si hagués estat un atac terrorista?
(2)
Incerteses Monetàries.
Tenim, doncs, que el panorama polític internacional és més incert que mai. Però les incerteses no es limiten a la geopolítica. També hi ha hagut un increment de les incerteses econòmiques. La primera incertesa ve de la política monetària i els seus possible efectes sobre l’economia Americana. MALGRAT EL QUE ENS DIUEN ELS ECONOMISTES KEYNESIANS, els tipus d’interès han baixat del 6.5% al 2% en menys d’un any (una de les polítiques monetàries més expansives de la història dels Estats Units) i no ha tingut efecte. Em pregunto si en Greenspan ha perdut màgia?
De fet, està sorgint la teoria de que als Estats Units hi ha qui diu que estem en un “crèdit crunch” (similar al del 91): encara que baixin els tipus d’interès, les empreses no inverteixen perquè no tenen crèdit (els bancs i els reguladors bancaris estan escaldats amb les excessos de crèdits a les “.com” dels darrers anys i només donen crèdits a les famílies -cosa que explica perquè el consum segueix estable però la inversió segueix enfonsada als EEUU).
Una altra font d’incertesa monetària es el fet que els tipus d’interès ja estan molt a la vora de zero. I si no ha tingut efecte fins ara (i ja hem gastat cartutxos), què passarà ara que els tipus d’interès estan tan a la vora de zero? Torna la trampa de la liquiditat que sembla haver enfonsat el Japó durant 10 anys?
Una darrera font d’incertesa monetària la tenim al Banc Central Europeu. En Duissenberg sembla que estigui perdut i no sabem ben bé quin és el seu objectiu ni què pensa fer per aconseguir-lo. I això contribueix a la incertesa.
(3)
Incerteses Fiscals
Al camp de l’economia fiscal també presenta una sèrie d’incerteses. Per exemple, no sabem encara la magnitud que l’expansió fiscal tindrà als Estats Units tot i que sembla que serà entre 100.000 i 200.000 milions de dòlars, enter un 1 i un 2% del PIB. De fet, les baralles entre els polítics durant la darrera setmana indiquen que ni tan sols sabem si hi haurà programa d’incentius fiscals! Si n’hi ha, no sabem la seva composició, però sembla que hi haurà bastant de malbaratament. Però encara que en sabéssim la magnitud i la composició, no sabem ben bé quins seran els seus efectes. Per exemple, els Keyensians sempre diuen que el multiplicador de la despesa és més gran que 1. Però em dóna la impressió que aquest multiplicador Keynesià és un número complex i no dic complex en un sentit de “complicat” sinó en el sentit matemàtic: mig real i mig imaginari. Imaginari perquè està basat en la fantasia, en el mite, de que tota la despesa tindrà els efectes que va tenir la màgica intervenció dels anys 30, la mare de totes les intervencions públiques keynesianes, la intervenció que no es cansen de citar fins a l’extenuació: la del New Deal de Roosevelt! El problema és que les estimacions economètriques demostren una cosa diferent i el multiplicador es converteix en un divisor: 0.6. El multiplicador dels impostos pot estar més a la vora de 0.4 al primer any. I els que citen constantment l’efectivitat del New Deal tenen una pintoresca propensió a no mencionar l’experiència Japonesa dels anys 90, quan ha asfaltat totes les carreteres del país 10 vegades en una dècada i no va aconseguir que el país entrés en crisi quatre cops durant aquests 10 anys!.
(4)
Incerteses sobre Preus
a. Borsa.
No cal parlar de la nostra capacitat de predir el futur en temes de borsa. Per una banda, els bombollistes ara han sortit com a cargols dient que ells ja havien advertit que la borsa faria un crac perquè estava sobrevalorada. El què no diuen és que es van passar cinc anys dient el mateix i no la van ensapegar mai! (és com aquell que profetitza la caiguda d’un asteroide; Home! Tard o d’hora l’endevinarà, però no tindrà res a veure amb la seva capacitat de predicció). Per una altra banda, els fonamentalistes (els que creuen en el valor fonamental com a determinant dels preus dels actius financers) del “puntcom” deien que no era pas una bombolla, i creien que no petaria mai. I avui els tens demanant almoïna per la rambla!
b. Preu del Petroli
Molts economistes van fer prediccions que semblaven obvies els primers dies després dels atemptats: van preveure que el petroli pujaria. Per què? Perquè, en el passat, totes les guerres del passat han causat augments del preu del petroli. Es feia la predicció, doncs, que els atemptats agreujarien la crisi (perquè també, quan puja preu del petroli hi ha crisi). Gran error! l contrari, hi ha una guerra de preus entre Rússia i la OPEP que ha fet baixar el barril de 30 a 17 dòlars.
Però encara que sabéssim fer prediccions de preus de petroli, no sabem ben bé estimar-ne les conseqüències econòmiques. Per una banda, s’estima que la reducció preus del petroli del darrer any (de 30 a 17) ha posat a la butxaca dels consumidors uns 100.000 milions de dòlars (i els ha tret dels països productors i dels milionaris de Texas). Per una altra banda, el problema és que un preu tan baix fa mal a les finances de Rússia, que no estan massa sanes. Tots sabem que el petroli rus té massa sulfur i costa de destil·lar. El cost marginal és de 10$. El cost del barril a Aràbia és de 1$...però la burocràcia, els subsidis, els soborns etc que hi ha al voltant fa que a menys de 15 dòlars, Aràbia pateixi costos polítics importants...i ara no és el moment de fomentar fonamentalismes a Aràbia. I un cop d’estat a l’Aràbia en l’actualitat sí que seria un bon cop d’incertesa!
Quines seran, doncs les conseqüències econòmiques reals (amb els efectes polítics i militars induïts) d’una davallada de preus? Doncs no en tenim ni idea!
c. El preu del Dòlar i de l’Euru.
Aquí si que hi ha incertesa. Se’ns deia fa un any que el dòllar estava fort perquè tothom volia invertir als EEUU aprofitant la bombolla dels “punt.coms” i degut a que els tipus d’interès eren més alts als EEUU que a la UE.
I ara resulta que borsa americana s’ha desplomat durant el darrer any i l’euru no puja. I ara resulta que els tipus d’interès als EEUU ha baixat 10 vegades (de 6.5% al gener a 2%) mentre que els europeus només han baixat del 4.75 a 3.25... i l’euru no puja. Els economistes internacionals han d’estar constarnats per la seva incapacitat d’entendre el que passa amb l’euro. I això és una altra font d’incertesa.
(II)
Segona Part: Anàlisi del Món Actual
En resum, estem en un món més INCERT i qui s’embarqui en l’estrafolària aventura de fer prediccions és, com a mínim, un inconscient. Per tant, en lloc de fer prediccions, el que faré serà analitzar els efectes que sí s’observen i que són subjecte d’anàlisis menys arriscades. Començaré pel zona zero de New York i allunyant-me poc a poc.
a.
New York City.
És la ciutat més important del món, amb el 5% del PIB dels USA (500.000 milions de dòlars) i un 1.25% del PIB Mundial (nota: el PIB Mundial és de 40 bilions de dòlars (bilions catalans), el dels Estats Units és de 10 bilions de dòlars i el de NYC és de 500.000 milions de dòlars.
El primer efecte que han tingut els atacs sobre l’economia novaiorquesa és que s’han perdut 1.25 milions de metres quadrats d’oficina!!! I això s’ha de notar. Ara bé, sorprenentment, a la zona sud de l’illa (aquella més propera al “World Trade Center”) el número d’oficines disponibles ha augmentat en un 40% des del 10-Setembre ...malgrat la pèrdua de 1,25 milions de metres!! Les empreses, doncs, estan marxant a corra cuita! Abans de dir que tot això és per culpa dels atemptats, hem de recordar que aquest procés ja havia començat als anys 70, quan moltes empreses van començar a decidir marxar cap a midtown perquè està molt més ben comunicat. Però tampoc no podem negar l’impacte que els atemptats ha tingut sobre la gent i sobre les empreses. Per exemple, els treballadors han estat afectats psicològicament i ara no volen anar als pisos alts dels edificis.
Els atemptats estan tenint efectes devastadors sobre les finances de l’ajuntament. Es calcula que la reconstrucció costarà uns 40.000 milions de dòlars, la qual cosa representa un problema fiscal greu per a New York i per l’estat (recordeu que els estats dels EEUU No es poden endeutar de manera que qualsevol crisi es magnifica, cosa que és una lliçó per aquells polítics espanyols que segueixen insistint en imposar la llei del dèficit zero). És possible que el govern federal ajudi ja que en un principi va prometre uns 20.000 milions...però sembla que ara es fa enrera i en vol donar menys!
La pregunta important i interessant des d’un punt de vista econòmic és si tot procés és irreversible? És a dir: ha arribat la fi de Nova York com a capital Econòmica i Financera Mundial? Pot un xoc temporal tenir efectes permanents en una ciutat? La nova teoria econòmica de la geografia basada en “rendiments creixents” suggereix que l’activitat econòmica es localitza on es localitza, en part per accidents històrics, però bàsicament per les EXPECTATIVES: la gent vol estar on està la demés gent (perquè hi ha rendiments creixents). Sota aquestes circumstàncies, un gran xoc com el dels atemptats de l’11 de Setembre pot fer que tothom es pensi que els demés marxaran i, per tant, coordinar les expectatives per portar una ciutat a l’extinció. La pregunta és, doncs, si el xoc patit per New York és suficientment gros. I, afortunadament, sembla que la resposta pot ser que no. Un recent estudi de Don Davis i David Weinstein de la Universitat de Columbia (publicat al NBER a l’Octubre del 2001) mostra que les ciutats Japoneses d’Hiroshima i Nagasaki van patir un xoc que va fer desaparèixer la meitat dels seus edificis i que va matar entre el 40% i el 50% de la població. EL resultat va ser que les dues ciutats van recuperar les seves dimensions econòmiques inicials en 15 anys!!. Noteu que el xoc a New York va estar molt més petit: només 7 edificis i només 5.000 morts (la població és de més de 8 milions).
Un altre factor que ens pot portar a l’optimisme és que New York opta a ser la seu dels Jocs Olímpics del 2012. Com sabem els catalans, si ho guanya, això pot representar una millora important a l’economia de la ciutat.
b.
Estats Units.
Em sembla que als Estats Units sí que ha arribat la recessió. L’atur a l’Octubre va patir l’augment més gran des de 1980, el PIB del tercer trimestre va baixar en 0.4%, el del quart trimestre no està anant millor, la producció industrial de Novembre va tornar a caure un 1.1% en un més i la davallada del 6.5% durant 13 mesos consecutius (és la més llarga des del 1932 , durant gran depressió), la confiança de les empreses segueix baixant i els resultats (beneficis) segueixen sent decebedors, les empreses operen al 80% de la capacitat. Sembla, doncs, que estem al bell mig d’una recessió i que les coses no van bé. És més, sembla que hi ha perill de deflació amb guerres de preus que ja ha començat a sectors com informàtica, transport aeri, automòbils.
Però no tot és negatiu. Per exemple, la borsa es recupera i els inversors semblen estar convençuts que el “pla d’estímul” del govern és innecessari (o, com a mínim, la borsa no va baixar la setmana passada quan es veia clar que demòcrates i republicans no es posaven d’acord). Una cosa que pot explicar aquest optimisme dels inversors és que d’ells pensen que l’expansió monetària tarda 9 mesos des que el Greenspan baixa els tipus d’interès. I recordeu que van començar a baixar a finals de desembre del 2001...just fa 9 mesos. Una demostració d’això, diuen, és que les vendes durant l’Octubre van pujar un 7% -cosa que reflecteix que al setembre eren molt baixes i a l’octubre es van recuperar, i que els tipus d’interés estaven tenint efecte. Una altre demostració: a l’Octubre va haver-hi un rècord HISTORIC de vendes de cotxes finançats amb tipus d’interès ZERO (gràcies a la Reserva Federal).
L’economia es troba una curiosa divergència entre l’optimisme dels consumidors i el pessimisme de les empreses. L’atur sembla que ha deixat de pujar i la setmana passada fins i tot començava a baixar. Els tipus d’interès a llarg termini (10 anys) comencen a pujar (mostra de inversió a llarg termini es recupera). Els efectes que els atemptats està tenint sobre alguns sectors econòmics és devastador. Per exemple, els sectors del turisme, de les assegurances i del transport aeri estan patint de valent per raons òbvies. D’altres sectors no surten tan perjudicats, però TOTS han patit un augment considerable en els costos de seguretat. També hi ha hagut una caiguda de la confiança generalitzada a tots els sectors.
En l’aspecte positiu, és de destacar que la desconfiança que la gent tenia en el president George W. Bush d’ençà que va guanyar les eleccions ara fa un any s’ha acabat completament. Els Estats Units estan units al voltant del president i les enquestes li donen un suport extraordinari per part de la major part dels ciutadans. Una de les raons és que està portant la guerra contra el terrorisme d’una manera molt satisfactòria. Un altre factor favorable és que la setmana passada es va publicar el resultat de l’estudi que 10 diaris i cadenes de televisió independents van fer en recomptar tots els vots de Florida (els vots que Al Gore volia recomptar al Desembre del 2000, recompte que va ser aturat pel tribunal suprem per considerar-lo inconstitucional). Doncs bé, si s’haguessin portant a terme els recomptes que demanava Gore, George W. Bush hagués guanyat les eleccions igualment. Aquesta confiança en el president i el seu equip és MOLT important en general i per a l’economia en particular.
Un cop dit això, he de dir que la meva confiança en el govern americà no és tan alta com la de la majoria dels americans. En particular, crec que el paquet de mesures d’ajuts fiscals que està preparant el govern (paquet que ja s’ha batejat a la premsa com “El Retorn del Keynesianisme”) pot ser bastant perniciós. Això de recórrer a la despesa pública en moments de tragèdia em recorda a l’alcohòlic que, després de fer anys de cures i de no beure, el dia que té un disgust es torna a llençar a la beguda: El primer dia troba un gran plaer en tornar a beure, l’endemà es torna a llevar amb ressaca (cosa que no li havia passat en anys)...i a la llarga torna l’addicció, la cirrossis i les malalties associades amb l’alcoholisme.
El primer problema amb les polítiques fiscals és que poden ser inútils. Ja hem dit que l’experiència Japonesa de 10 anys d’expansió fiscal sense efecte sobre l’economia no convida massa a l’optimisme. El segon problema és que la despesa pública té una tendència natural a multiplicar-se. Tots els sectors de l’economia es veuen perjudicats per la crisi i per la guerra i troben injust que s’ajudi al sector aeri i no a ells. Els congressistes i els senadors reben fortes pressions polítiques per a estendre els subsidis i els ajuts. El tercer problema és que els ajuts poden ser directament perjudicials. Per exemple, els ajuts a les línies aèries (sector que estava en crisi bastant abans de 1’11 de setembre) farà que les reformes que aquest sector necessita (com les fusions internacionals, ajustos de salaris dels pilots, restructuracions i racionalitzacions de costos) es postposin, i això és dolent. El quart problema és que la despesa pública té una curiosa tendència a servir interessos particulars i no pas a l’interès general: Sempre que es reparteixen diners, apareixen senadors, congressistes, pidolaires, gàngsters, bufons, lladres, malbaratadors i buròcrates amb enormes forats a les butxaques tot mostrant la necessitat imperiosa de gastar en les tonteries més impressionants. Alguns són ben intencionats (però no saben les implicacions econòmiques dels ajuts que demanen) altres són polítics sense escrúpols. TOTS aprofiten l’avinentesa per a colar programes nous que tenen poc sentit econòmic (tot i que alguns tenen valor sentimental) i que van, des de “xecs a les famílies que van vacances de Nadal, fins a ajuts a les famílies del Sud de Manhattan, fins eliminació dels impostos per a les empreses que inverteixin en xarxes de telecomunicacions de banda ampla. L’altra dia analitzava les propostes d’ajut i hi havia una partida de 1.000 milions de subsidis per la producció de mel d’abella!
c. Europa
A Europa, el motor (Alemanya) ja està en crisi: les darreres dades revisades mostren creixement zero al tercer trimestre, la revisió de les dades del segon trimestre també són gairebé zero, la producció industrial ha baixat un 0.4% i un 0.2% respectivament en els dos darrers trimestres. Un dels cinc savis economistes designats per Schoeder, el professor Horst Siebert ha dit que Alemanya ja és al bell mig d’una important recessió. I Europa anirà al darrera.
Les dades sobre Espanya tampoc ens porten a l’optimisme. El producte industrial va baixar durant l’any que va d’octubre del 2000 a octubre del 2001, l’atur va veure patir el major increment dels darrers 8 anys a l’Octubre.
Per no donar les culpes als terroristes, val a dir que les dades de l’agost (abans de l’11-S) mostraven que l’economia europea ja s’estava alentint.
Un aspecte interessant que apareix quan escoltem els líders polítics i econòmics europeus és que ens diuen que la recessió nord·americana tindrà MOLT POC efecte negatiu sobre Europa perquè, diuen, les nostres exportacions a USA no arriben al 3% del PIB! (això ho va dir la setmana passada el governador del banc central de França, Jean Claude Trichet). Qui diu això s’equivoca profundament (per cert, a principi d’any, el senyor Trichet va dir que l’Economia Americana no tenia cap efecte sobre l’Europea... i ara diu que l’efecte és petit. A veure què diu d’aquí tres mesos). I s’equivoca perquè els efectes dels Estats Units sobre Europa no venen només de les exportacions. Venen de la CONFIANÇA! De fet, si mirem el comportament de les borses europees, ens adonarem que només intenten predir què passarà a Wall Street quan obri unes hores més tard i no paren de mirar la CNN. La situació econòmica americana fa perdre confiança als consumidors i inversors europeus i això encomana el ralentiment. I és per això que Europa està entrant en crisi...malgrat que les exportacions als Estats Units siguin petites.
d. Àsia
Els països més dinàmics de l’Àsia estan en crisi profunda. El PIB per càpita de Singapur ha caigut un 10% durant el darrer any: la caiguda més gran dels 40 anys. Taiwan està patint la pitjor recessió de la seva història. Japó està en mig de la quarta recessió en 10 anys. Malàisia, Filipines i Corea tampoc no sembla que se salvin de la crisi.
Val a dir que tot això ja passava abans de l’11 de Setembre, i la raó és que aquests països depenen molt més de llurs exportacions als Estats Units (a més de dependre de la confiança que dóna veure al líder en bona salut, els països del sud-est asiàtic depenen molt de les exportacions, sobre tot en els sectors electrònic i informàtic, dos dels més castigats als Estats Units).
Un dels problemes d’aquests països és que no van arreglar el sistema bancari que va causar la crisi financera del 97-98 i una de les causes és que es van recuperar massa ràpid de la crisi financera i, un cop recuperats, ja no tenien els incentius per a portar a terme les costoses però necessàries reformes del sistema bancari. Mirant els números del sistema bancari Coreà, per exemple, veiem que al 2001 tenen menys deutes en dòlars que al 1997. Ara bé, el número d’impagats com a fracció del PIB ha pujat de l’11% al 1997 al 15% en l’actualitat. La política que el govern va portar a terme de finançar determinats sectors que el propi govern decidia que eren crucials és una política nefasta les conseqüències de la qual encara s’estan pagant avui dia.
e. Amèrica Llatina:
A l’Amèrica llatina, els problemes d’Argentina destaquen sobre els de la resta del continent. Però també en aquest cas s’ha de dir que la crisi ve de lluny i no té res a veure amb els atemptats terroristes. La crisi ve de les necessitats de finançament monetari que van imposar els governs populistes durant dècades, cosa que va donar lloc a les grans inflacions de la dècada dels 80s. Per a solucionar aquest problema, els argentins i el seu ministre Domingo Cavallo van imposar un corsé monetari al Banc Central i va lligar el peso al dòlar per impedir que imprimís diners. Durant els 90, la manca de disciplina fiscal del govern de Menem va fer que el govern no estalviés –no creés superàvits- i no va guardar els diners que es van obtenir de les privatitzacions. Aquests diners es podrien haver utilitzat ara quan les vaques són primes. Aquest tipus de fons de protecció són necessaris a països que no disposen de política monetària pròpia. Un cop més a la llegendària història d’incompetències polítiques argentines, els ciutadans pateixen una gravíssima crisi econòmica per culpa dels seus polítics.
f. Àfrica.
Finalment, deixeu-me parlar de l’Africa ja que crec que aquest és el continent que està sortint i sortirà més beneficiat dels atemptats de l’11 de Setembre. I dic això perquè semblo detectar un important i necessari canvi d’actitud per part dels països rics. I això es va notar la setmana passada a la reunió de l’Organització Mundial del Comerç que va tenir lloc a Doha. Crec que els països rics s’estan deixant de preguntar “què podem fer per Àfrica?” per preguntar-se “que podem fer AMB Àfrica”. I aquest és un canvi important que no m’he cansat d’assenyalar als mitjans de comunicació durant els darrers anys.
Una de les conclusions de Doha és que s’ha arribat a un acord per obrir una nova ronda en la que es parlarà de coses molt importants. Primera, els Europeus (i sobre tots els Francesos, que s’hi han oposat fins el darrer moment) i els Japonesos van accedir a parlar de futures reduccions dels subsidis agrícoles que en l’actualitat són d’uns 1.000 milions d’eurus diaris (repeteixo, diaris) i que suposen una competència deslleial per a les economies africanes que no poden competir amb els productes subsidiats europeus. És cert que els europeus van aconseguir introduir una esmena en la que demanaven que es parlés de medi ambient, i tots sabem que això és una manera de tornar a posar les barreres, d’una manera camuflada.
Per la seva banda, els Americans van cedir en la seva protecció del tèxtil (que és un poderós lobby a Washington). També es va fer una declaració segons la qual el manteniment dels drets de propietat intel·lectual de les empreses farmacèutiques no podien impedir l’accés dels països pobres a medicines barates, cosa que representa un important triomf per al president Mbeki de Sud·Àfrica . és cert que això encara no és llei, però és una declaració política important de cara a solucionar un dels problemes més importants als que s’enfronta la humanitat avui: la SIDA i la malària. I mostra un significatiu canvi d’actitud per part dels països rics.
Finalment, a la reunió de la OMC es va aprovar la incorporació de la Xina i Taiwan, que van comprometre’s a no protegir tant els seus mercats. Això vol dir que els països africans veuen com els quatre mercats més grans i rics del món (Europa, Japó, Estats Units i la Xina) se’ls obren, especialment en els sectors que més els interessa a ells (recordeu que el 70% de les exportacions africanes són en productes agrícoles i tèxtils...i la major part de la resta són matèries primeres). Les estimacions del Banc Mundial calculen que els guanys en termes de creixement del PIB per als països pobres 1.400 bilions de dòlars en 10 anys.
Aquest canvi d’actitud dels països rics envers els països pobres, si es manté, pot ser el factor més positiu de les conseqüències dels atemptats de l’11 de setembre.
g. Altres Canvis d’Actitud.
Bill Clinton va gastar més diners a perseguir Bill Gates que a perseguir Bin Laden. Fa un parell de setmanes, el govern americà va arribar a un ràpid acord amb Microsoft per tancar el tema. Aquest canvi d’actitud per part del govern americà, que sembla que ara s’adona de que el dolent de la pel·lícula no és l’empresari de la informàtica sinó l’assassí terrorista, és bo.
El problema és que el govern americà sembla tenir la intenció de limitar les llibertats personals per a combatre els terrorismes, i això em fa molta por. Si analitzem la història, veurem que les carnisseries humanes més grans sempre les han fet els governs. El govern socialista soviètic de Stalin i el govern nacionalsocialista de Hitler són els dos que s’emporten els premis, però també hi ha hagut matances generalitzades portades a terme pels governs a molts d’altres països. I si ens hi fixem bé, els pitjors són els governs que se salten l’imperi de la llei i posen “el bé de la societat “ per davant dels drets i les llibertats individuals . En aquest sentit, el canvi d’actitud dels governs americà, anglès i alguns europeus amb les noves lleis antiterrorista, els tribunals militars, etc. són un pas enrera. Un pas enrera gegant. Un gegant pas enrera que només comportarà més incertesa. Estem lluitant una guerra per defensar el nostre sistema de llibertats democràtiques, enfrontant-nos als que defensen el totalitarisme arbitrari d’una suposada religió. Quin sentit té lluitar aquesta guerra si per aconseguir la victòria eliminem les llibertats democràtiques dels nostres ciutadans?
Amb tot, deixeu-me acabar aquesta conferència tot dient que sóc optimista. I quan dic que sóc optimista no vull dir que tinc una bola de cristall que em permet visualtitzar el futur i que he vist en aquesta bola que les coses aniran bé. No. Vull dir que sóc optimista com a persona. Sempre sóc optimista. I ho segueixo sent, malgrat que ens trobem en un món molt més incert.