UN CAP DE SETMANA TRANQUIL

Col·lectiu J.B. Boix

E n un cap de setmana s'acumulen molts fets que inviten a reflexionar. S'ha publicat, per exemple, un article esplèndid del professor Xavier Sala Martín sobre el dret a l'autodeterminació que no ha provocat, naturalment, cap reacció per part dels polítics professionals. S'ha produït també un esclat de catalanisme, amb motiu del partit de la inoficial i tolerada selecció catalana de futbol contra el Brasil, cosa que ha agafat a contrapeu els destinataris de les 700.000 signatures a favor del seu reconeixement. A més a més, als prudents polítics el fet els ha costat algunes xiulades per part d'un públic que se sent desencisat, decebut i abandonat, però que, malgrat tot, conserva i manifesta la seva il·lusió i el seu entusiasme. Hi ha, doncs, un sentiment col·lectiu capaç de reaccionar contra les anestèsies i sordines que se sent tirat al mig del carrer a l'espera d'algú que el vulgui liderar. Abans ho dèiem de Madrid: "¡Dios, que buen vasallo si hubiese buen señor!". Però, potser, aviat sortirà algú d'aquí que ho dirà també en la mateixa línia.
En aquest sentit, hi ha un baròmetre que, amb tots els filtres i sedassos que vulguin, reflecteix un estat d'opinió i que es va fer visible abans-d'ahir a les cartes al director del diari degà de Barcelona. Deia, en efecte, a La Vanguardia, el Sr. Jordi Pérez que veu Catalunya presonera i agenollada davant Aznar i desmarcada dels amics del PNB, en una afirmació que arrenca de la vergonya de veure el Barça completament desfet. De manera igualment amargada, el Sr. Joan Alsina demana que, a part de Van Gaal, també es torni a fitxar Núñez, i el Sr. Xavier Pina declara que ja no desitja que perdi el Reial Madrid, perquè ells, amb un president com cal, s'han guanyat el respecte d'Europa i nosaltres, en canvi, perdem fins i tot amb el Terrassa. Finalment, la Sra. Raquel Gracia es queixa que des de Catalunya no es doni suport a la creació d'una comissió d'investigació sobre el BBVA i els paradisos fiscals, perquè es tem que hi hagi una tapadora recíproca de misèries. El clima és, doncs, aquesta barreja agredolça de sentiments, de disgust i d'afirmació. Com a teló de fons d'aquest aparent desconcert en què les forces del catalanisme polític semblen haver-se convertit en l'estetista del govern del PP, a Madrid no tot són flors i violes. A Rato, Montoro i companyia se'ls ha disparat la inflació. César Alierta s'ha vist obligat a tirar la tovallola de Telefónica a la vista de les pèrdues de Vía Digital i de l'imperi mediàtic que li van encarregar que muntés. I a Alfonso Cortina li ha explotat a la cara de Repsol l'ensorrada de la YPF Argentina, que va comprar com una aposta per la grandeur del règim aznarià. Al final, resulta que el tigre madrileny era de paper.