TORRE DE GUAITA

GRÀCIES, PROFESSOR SALA!

Col·lectiu J.B. Boix

E n un parell d'ocasions potser hem abusat de presentar refregits de publicacions del Dr. Xavier Sala, membre de la Fundació Catalunya Oberta i professor a la Universitat de Colúmbia i la UPF. Malgrat tot, avui serem reincidents i farem esment d'un seu article a La Vanguardia, perquè creiem que els nostres lectors ho agrairan i que val la pena deixar constància d'una lúcida anàlisi que convé que tingui la màxima difusió possible en els temps que corren. En efecte, quan trontollen tantes coses, és bo de refermar les conviccions sobre bases sòlides que apuntalin unes idees que no són prejudicis ni victimismes, que diu Piqué (quien te ha visto i quien te ve). És més, quan Álvarez-Cascos falseja les dades i ens diu, sense rebre la rèplica adequada de les nostres autoritats, que no som pas víctimes de cap discriminació, és indispensable denunciar els fets i fer-ho amb el llenguatge inqüestionable i eloqüent de les xifres. Que és precisament allò que, una vegada més, ha posat damunt la taula el professor Sala.
Diu, a l'esmentat article, que si la recaptació fiscal de Catalunya és 100, 20 es destinen a la quota d'espanyolitat, 10 van a despesa directa del govern central a Catalunya i 40 es retornen a la Generalitat. És a dir, que si 20+10+40 sumen 70, els 30 que falten van a parar a d'altres comunitats, com ara, per exemple, Castella i Lleó. Així, doncs, Catalunya, en virtut de la llei del dèficit zero, no podrà gastar més del 40, mentre que Castella i Lleó rebrà de Madrid un 70 en lloc d'un 10 i podrà fer una despesa de 130 gràcies al regal de Madrid que són els 30 que s'ha emportat primer de Catalunya. Per tant, el superàvit de 30 que obté Catalunya es destina a camuflar el dèficit castellanolleonès, en un exercici de pantomima comptable.
Per si algú ens volgués qualificar d'insolidaris, el professor Sala es posa la bena abans de la ferida i esgrimeix les dades de la Fundació Funcas, que indiquen com el 2000 la producció per persona era a Castella i Lleó un 92 per cent de la mitjana espanyola, mentre que Catalunya arribava al 122. Tanmateix, un cop pagats els impostos i fetes les transferències, la renda disponible castellana era del 109 per cent sobre la mitjana espanyola i la catalana només del 104. Per tant, Madrid altera el punt de partida d'un 30 per cent més de producció, fruit de l'esforç i el treball dels catalans, i el converteix, per la via d'un favoritisme indiscutible, en una renda un 5 per cent inferior. L'afaitada és, doncs, de tal magnitud que qualificar-la de solidaritat resultaria un sarcasme, un insult a la intel·ligència i un exercici de cinisme. Per això, el govern d'Aznar es nega a publicar les xifres de l'espoliació de la qual són víctimes aquells contribuents que, a Madrid, són titllats de fòssils, cavernícoles i seguidors de la patraña nacionalista.