Xavier Sala i Martín és un dels economistes catalans més respectats del món. És catedràtic a la Universitat de Columbia de Nova York i assessor del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional. Des de fa uns dies és president de la Comissió Econòmica del Barça.

-Estan acomplexats els empresaris catalans?

Durant molts anys hi ha hagut pocs empresaris catalans interessats a internacionalitzar les seves empreses. N’hi ha hagut, però pocs. Quan les forces del mercat els han obligat a internacionalitzar-se, s’han intimidat una mica. A l’economia global no pots fer pressió al teu govern perquè et protegeixi de la competència!

-L'economia catalana ha de mirar menys cap a Espanya i més cap a la resta d' Europa?

Cada cop és més cert que el nostre mercat no és l’espanyol. I és important recordar-ho, perquè massa sovint no fem coses simplement per no molestar els espanyols (que figura que són el nostre principal mercat). Això ens ha perjudicat bastant i s’ha d’acabar. Dit això, el nostre mercat actual no només és Europa sino el món sencer. De fet, els mercats que creixen més de pressa del planeta són els asiàtics, la competència de molts sectors (des de les joguines fins al tèxtil passant per la ceràmica i milers d’altres productes) prové de l’Àsia. Els catalans no podem perdre-ho de vista.

-Quins són els punts forts de l'economia catalana?

La creativitat dels seus ciutadans i la reputació que té la nostra capital, Barcelona, tot i que aquesta reputació pot haver estat una mica malmesa pel Fòrum.

-I els punts febles?

El sistema educatiu, que no fomenta la iniciativa ni l’empenta dels nostres joves, l’excessiva burocratització, les males infraestructures (amb al miniaeroport al capdavant de la llista) i la cada cop més reduïda iniciativa empresarial.

-Catalunya pateix una "espoliació" fiscal?

No sé si espoliació, però sí una injustícia fiscal. En nom d’allò que anomenen “solidaritat”, resulta que els espanyols poden decidir no gastar els diners que raonablement i justament haurien de gastar a Catalunya (entre altres coses perquè són els diners que paguen els ciutadans d’aquest país en concepte d’impostos), cosa que perjudica i bastant els nostres interessos. Com he dit abans, acabem tenint un país amb infraestructures deficients i això es finança amb impostos. El 10 per cent de la riquesa que es genera a Catalunya desapareix del nostre país cap a Espanya. El més irònic és que quan els catalans protestem, ens diuen que no som solidaris. No seria solidari donar el 3 per cent? I el 5 per cent? Fixeu-vos que això seguirien sent molts milions d’euros però “seria insolidari”. El problema és que això de la solidaritat no està quantificat i, per tant, qualsevol barbaritat de diners que li passi pel cap al ministre sembla raonable.

-¿Estarien disposats els valencians a cedir protagonisme a Barcelona en un futur espai comú econòmic mediterrani?

Ara em podria inventar una teoria de la bona relació que hi hauria d’haver entre catalans i valencians pel bé de les dues comunitats i quedar la mar de bé. Però seria una mentida. La veritat és que no en tinc la més mínima idea, de si els valencians hi estarien disposats. De fet, tampoc sé si caldria que ho fessin. El centralisme és dolent sempre. El de Madrid és dolent, i el de Barcelona també ho seria. El millor seria que les dues ciutats competissin per veure qui ho fa millor.

-Vostè viatja molt. A la resta del món, ¿saben que a Barcelona hi ha un esdeveniment que es diu "Fòrum Universal de les Cultures"?

No. No conec ningú a Nova York que sàpiga què és el Fòrum Universal de les Cultures, no conec ningú a Washington que sàpiga què és el Fòrum Universal de les Cultures, no conec ningú a Moçambic que sàpiga què és el Fòrum Universal de les Cultures, no conec ningú a Ghana que sàpiga què és el Fòrum Universal de les Cultures, no conec ningú a Etiòpia que sàpiga què és el Fòrum Universal de les Cultures, no conec ningú al Brasil que sàpiga què és el Fòrum Universal de les Cultures... i li poso només la llista dels llocs als quals he viatjat darrerament. Potser el que passa és que el Fòrum no és tan universal com pensen alguns.

-Està segur que quan el Barça va bé, Catalunya va bé?

Sí. Això és el que vaig afirmar al diari Sport fa unes setmanes i no va agradar a seguidors de l’Espanyol. Sigui com sigui, segueixo creient que les victòries del Barça són bones per a Catalunya per dues raons. Primera, perquè una inmensa majoria dels gairebé set milions de ciutadans de Catalunya són del Barça. Hi ha pocs clubs de futbol que tinguin un arrelament tan gran al seu país (i que consti que això no vol dir que el seguiment sigui unànime). La raó per la qual crec que això és bo per a Catalunya és que crec que l’estat d’ànim dels ciutadans (empresaris, treballadors, directius, professors, estudiants, etc.) és molt important per a l’economia. I quan el Barça guanya, hi ha molta gent que se sent més optimista i això fa que l’economia vagi millor. Fins i tot els no barcelonistes se’n beneficien, perquè fan més negocis amb els barcelonistes! El segon factor important és que si el Barça té èxits internacionals i el Barça porta el nom associat a Catalunya (cosa que no ha passat sempre, tot sigui dit!) el nom i la “marca” de Catalunya augmenten el seu valor arreu del món. I això és bo per a les nostres empreses, els nostres treballadors i la nostra economia en general.

-¿I els milions de catalans que no són del Barça o que no segueixen el futbol? També participen d'aquest estat d'ànim?

Insisteixo, els no barcelonistes també hi poden sortir guanyant econòmicament si la immensa majoria del país veu el món amb més alegria. Potser estaran tristos perquè el seu enemic ha guanyat... però seran més rics!

-Creu que els catalans que no són del Barça són mals catalans?

Quan vaig afirmar que “Quan el Barça va bé, Catalunya també”, vaig rebre uns quants emails de persones de l’Espanyol, que hi havia desenes de milers de seguidors de l’Espanyol que se sentien insultats per la meva afirmació perquè ells són tan catalans com qualsevol altre. Però, com ja he explicat abans, la meva afirmació no té res a veure amb qui és més català. Afirmar que els que no són del Barça no són catalans seria una bajanada i jo ni ho he dit ni ho diré mai. Ara bé, ningú no em pot negar que el nombre de seguidors del Barça és molt superior al de l’Espanyol i que, per tant, els efectes econòmics dels èxits del Barça seran molt més grans que els efectes econòmics dels èxits de l’Espanyol.

-Per què va acceptar l'oferta de Joan Laporta?

Primer perquè sóc del Barça i m’agrada que el Barça vagi bé. Segon, perquè insisteixo, crec que l’èxit del Barça és bo per a Catalunya i vull que Catalunya vagi bé. Tercer, perquè crec que els nous directius del Barça són honestos, capaços i tenen interès a fer les coses ben fetes. I finalment, perquè m’identifico bastant amb en Joan Laporta i els seus directius: per edat, per formació, per trajectòria, per ideologia i, per què no dir-ho?, per sintonia personal.

-¿És correcte que una multinacional dicti al Barça quina samarreta ha de vestir? No és pitjor això que "tacar" la samarreta amb un anunci?

Sobre això s’ha fet una demagògia absurda: no hi ha cap multinacional que dicti res. És cert que de vegades el Barça juga amb la segona samarreta però, no perquè ho dicti cap multinacional sinó perquè li interessa econòmicament al Barça: tant l’empresa Nike com el Barça hi surten guanyant quan es venen samarretes i el millor màrqueting per vendre’n és que els jugadors les portin als partits. Per tant, al Barça li interessa portar la segona samarreta de tant en tant. Pensi que si el Barça no ingressa diners, no podrem defensar-nos d’”OPAS hostils” quan el Madrid o el Chelsea facin ofertes obscenes als nostres jugadors! Què farem si el Madrid ve l’any vinent i paga la clàusula del Ronaldinho i nosaltres no podem fer contraoferta perquè no hem ingressat prou diners? Si volem ser competitius amb els nostres contrincants més directes (i els nostres rivals tenen pressupostos d’entre 260 i 300 milions d’euros, mentre que nosaltres amb prou feines arribem a 200), hem de tenir una economia forta que ingressi euros i això, de vegades, voldrà dir portar la segona samarreta i, de vegades, portar propaganda a la samarreta. Està bé ser una mica sentimentals. Però hem de saber fer un balanç entre el sentimentalisme i el pragmatisme: si no som pragmàtics, podem acabar sent uns sentimentals de segona divisió!

-Aquest any sí?

Aquest any tenim més possibilitats que l’any passat.