'Francesades' que cal evitar

La reducció forçosa de la setmana laboral a 35 hores seria negativa tant per als treballadors i els consumidors com per als empresaris, ja que es veurien afectats els salaris, els preus i els beneficis

A França diuen que és la solució al problema de l'atur. Els sindicats catalans i espanyols també la volen adoptar. La jornada laboral de 35 hores està de moda. La idea, en principi, és atractiva: com que la feina és escassa, una manera d'eliminar l'atur és repartir les hores de treball entre tots. ¿Per què, doncs, es diu que és una mala idea?

Quan penso en la reducció de la jornada laboral sempre em ve al cap el mercat immobiliari. L'excessiva regulació del lloguer a Espanya (¿recordeu aquells lloguers de 200 pessetes al mes?) feia que manqués habitatge. Els propietaris no tenien incentius ni per construir cases noves ni per renovar els edificis existents, ja que no podien cobrar lloguers decents. La conseqüència era que els edificis de l'Eixample queien (i cauen) a trossos, i que els joves no tenien habitatge. ¿Què hauríem pensat si, davant d'aquella situació, Lionel Jospin ens hagués proposat la divisió dels pisos en dos per tal d'acomodar les famílies sense llar? Suposo que ho hauríem trobat forassenyat. Però si ho pensem bé, això és el que està proposant amb la jornada de 35 hores.

Si dividíssim les cases en dues, el primer que passaria és que cada família disposaria de la meitat d'espai habitable. En el mercat de treball, això vol dir que els salaris disponibles dels treballadors hauran de baixar. Això serà cert, encara que el Govern o els sindicats prometin que el salari mensual serà el mateix, com ha promès el Govern francès. Imaginem que, per llei, es redueix la jornada laboral a 35 hores a la setmana amb el mateix salari mensual. Els costos de producció, lògicament, augmentaran, ja que pel mateix salari ara es treballen menys hores. Naturalment, l'empresari repercutirà aquests costos sobre els preus. Els preus pujaran, el poder adquisitiu dels treballadors baixarà i el salari efectiu o real també baixarà. Els treballadors que es pregunten si han de donar suport aquesta proposta s'han de preguntar, doncs, si volen treballar 35 hores en lloc de 40 a canvi de cobrar 140.000 en lloc de 160.000 pessetes cada mes. Hi ha moltes famílies treballadores que amb prou feines arriben a final de mes i que no voldran que se'ls rebaixi el salari.

El segon efecte de dividir les cases en dues seria que s'haurien de fer moltes obres (dos lavabos, dues cuines, dues portes al carrer...). Si fos massa costós per al propietari, potser aquest decidiria que li surt més a compte treure la casa del mercat i no llogar-la a ningú, amb la qual cosa el nombre d'habitatges disponibles baixaria. En el mercat laboral, això es traduiria en una reducció de l'ocupació total (és a dir, una reducció en el nombre d'hores treballades), ja que per tal que es treballin el mateix nombre d'hores caldria contractar un nombre superior de treballadors. Els costos fixos de contractació i aprenentatge, doncs, augmentarien, i les empreses contractarien menys hores. La producció total de l'economia es reduiria i el bé escàs (que és el treball) passaria a ser encara més escàs. Al final, l'atur podria fins i tot augmentar.

Es diu que la jornada laboral s'ha anat reduint durant l'últim segle. Aquí hi ha dos aspectes a destacar. Si bé és cert que la jornada dels homes s'ha reduït espectacularment durant els darrers 100 anys, també és cert que la de les dones ha augmentat. Si sumem la feina dels homes i la de les dones, no és tan clar que el nombre d'hores treballades per família hagi disminuït tan dramàticament. El segon aspecte és que si avui treballem menys que ara fa 100 anys, ho fem de manera voluntària: els nostres avis treballaven 12 hores al dia perquè cobraven molt poc i havien de treballar tot el dia per poder sobreviure. Però els salaris han pujat i nosaltres ens podem permetre tenir caps de setmana de festa i treballar vuit hores diàries: i ho fem de manera voluntària. En tot cas, el que convindria seria deixar que, en cada empresa, els treballadors negociessin la seva jornada laboral. Si voluntàriament la volen reduir a 35 hores, doncs endavant.

La reducció forçosa de la jornada laboral a 35 hores seria dolenta per als treballadors (rebrien salaris inferiors i hi hauria menys ocupació), per als consumidors (veurien com els preus augmenten quan els empresaris repercuteixin els costos laborals en els preus) i per als empresaris (tindrien menys beneficis perquè els costos fixos del treball pujarien).

Però si és una mala idea per tothom, ¿per què els francesos la volen adoptar? Se m'acuden tres respostes. Primera, perquè Jospin va fer una promesa electoral boja quan ni ell mateix creia que guanyaria. Segona, perquè els francesos no entenen que el fet que el treball sigui un bé escàs no vol dir que sigui un bé no reproduïble. Es a dir, a diferència del carbó o del petroli, de llocs de treball se'n poden crear més, i això és el que hauríem d'intentar. Tercera, perquè són genuïnament solidaris i creuen que aquesta és la manera que els joves aturats trobin alguna feina. La pregunta, però, és: ¿realment creiem que ser solidaris vol dir donar mitges feines pagades amb mitjos salaris? El que els joves volen són feines senceres amb salaris sòlids, i no almoines que no els permetran viure dignament.

De la mateixa manera que dividir els pisos seria una mala solució al problema de l'escassetat d'habitatge, la divisió dels llocs de treball seria una mala solució al problema de l'atur. El que cal és eliminar les lleis i regulacions que oprimeixen els mercats, cal posar les condicions necessàries perquè les empreses inverteixin en la creació de nous edificis i nous llocs de treball. La resta són francesades que cal evitar.

Els meteoròlegs no es van equivocar

No es van equivocar tant els responsables de la previsió meteorològica. Ha plogut, ha nevat, ha caigut calamarsa, han baixat les temperatures, ha fet vent i a estones ha lluït un sol radiant. El temps perfecte perquè els que viuen de l'oci aliè hagin aconseguit més guanys dels que es podien preveure.

A les zones turístiques, en aquesta època de l'any, no convé que el temps sigui esplendorós d'una manera continuada. La gent està ansiosa de sol i de sentir el seu cos acaronat per l'aire, i es passaria el dia a la platja o recollint floretes al bosc, llocs que encara són gratuïts i on es consumeix més aviat poc. Com a molt, uns entrepans fets de casa o en un xiringuito. Uns xàfecs intermitents, en canvi, omplen bars, restaurants i botigues a vessar. Més d'un gran tiberi d'aquests dies s'ha d'atribuir a un oportú xàfec caigut a la una del migdia.

Des del punt de vista de l'activitat comercial, la climatologia s'acosta a la perfecció quan la pluja intermitent es veu acompanyada per les baixes temperatures dels últims dies de la setmana passada. Amb tantes inclemències, la gent ha de buscar refugi i no li queda cap més recurs que gastar. Consumeix a vegades sense ganes i compra coses que no li fan cap falta. Quan s'ha aconseguit la reclusió del personal en un local tancat durant una bona estona, aleshores el que interessa és que el temps amaini. Així els ànims no decauen i al foraster no li vénen ganes de carregar la família al cotxe i tornar a la casa habitual d'on va fugir. El cicle intermitent de bonances i inclemències, en sessions de matí i tarda, es pot aguantar perfectament durant quatre o cinc dies, que són els que la ciutadania dedica a les vacances de Setmana Santa.

Per al turisme no hi ha bon temps ni mal temps. El que de veritat compta és si hi ha possibilitats i ganes de gastar, que sempre seran més grans si una meteorologia aparentment adversa acompanya. Molts poden donar ara les gràcies a la meteorologia, perquè els dies no van ser radiants.

'Robin Hood' i el doblatge a TV-3

Els amants del doblatge dels anys 50/60 lamenten amb nostàlgia les presses del doblatge actual, en mans de veus menys perfectes i de directors de doblatge menys preocupats per una bona interpretació i sincronia labial. La qualitat del doblatge és un problema que afecta les veus, però també les músiques i els efectes de so.

El tractament que TV-3 va fer de les músiques en el seu Robin Hood d'aquesta Setmana Santa és escandalós. La pel.lícula va guanyar un Oscar a la millor música, obra d'Erich Wolfgang Korngold, que també va escriure les partitures de Capità Blood i El Halcón del mar. La versió de TV-3 ignora, no obstant, la força dramàtica del músic vienès: no vam sentir la sincronia entre el ritme de la música i el galop dels cavalls en la persecució pel bosc, l'harmonia perfecta entre els acords del tema principal i els cops de bastó en la divertida lluita sobre un tronc al riu, els acords de violins il.lustrant la caiguda dels homes de Robin Hood des dels arbres... TV-3 va mutilar la música i també alguns efectes: ¿on és aquell so perfecte de la versió original de les fletxes solcant l'aire abans de clavar-se a les dianes o en els enemics del rei Ricard?

Qüestió d'estil

En política abunda la frase rotunda, feridora, la desqualificació... Es vol sorprendre tant el contrari com l'opinió pública. Forma part del joc i no només perquè d'afirmacions fortes n'hi ha cada dia en el periodisme, l'empresa, l'esport... Però és assenyat pensar que una cosa són les expressions partidàries i una altra les formulades des de les institucions. Xavier Trias, conseller de Presidència de la Generalitat, és un bon exemple de mesura institucional sense que per això renunciï a les seves conviccions.

Hi ha afirmacions i opinions de membres del Govern amb un estil que posa els pèls de punta. Com al seu dia les del socialista Alfonso Guerra, que, no obstant --tot sigui dit--, era més graciós. No és normal que el ministre d'Administracions Públiques parli de "gamberrisme institucional" per referir-se a una autonomia. Però sorprèn encara més el portaveu del Govern, Miguel Angel Rodríguez, tot un secretari d'Estat. Quina ocasió ha perdut el PP de tenir un bon portaveu de partit i evitar que un càrrec institucional sigui un simple peó repetidor de consignes mancat d'idees. La seva funció ha de ser informar de l'acció de Govern, no l'atac frontal i la sorna grollera. Es clar que, potser, com es diu en català, d'on no n'hi ha no en pot rajar.

Marcador simultani

La detenció, els maltractaments soferts i la fulminant expulsió de quatre espanyols que actuaven com a observadors a Chiapas reforcen les sospites sobre la manera com les autoritats mexicanes estan resolent el conflicte zapatista. Mèxic hauria d'exhibir com més aviat millor les proves en què ha basat la seva contundent actuació. D'una altra manera, es podria pensar que no vol testimonis que puguin denunciar els abusos de l'Exèrcit i la policia contra els indígenes d'aquella deprimida regió.

L'operació tornada d'a- questa primera gran escapada de l'any es va acabar sense grans problemes. La tornada escalonada dels automobilistes i les mesures de Trànsit van evitar que es repetís el dilluns negre de l'any passat. L'altra cara de la moneda és que Catalunya ha estat, amb 15 morts, la segona comunitat en víctimes a la carretera. Un trist rànquing.

Gairebé el 70% dels universitaris de l'àrea de Barcelona estan d'acord amb la normalització lingüística i amb el fet que es fomenti el català com a llengua habitual de comunicació, segons una enquesta de la Universitat de Barcelona. El mateix sondeig indica que una mica més del 10% dels estudiants rebutgen els principis de la política lingüística. El consens, no obstant, és majoritari en un aspecte: la necessitat d'una convivència serena i pacífica del castellà i el català al campus universitari.

Autoritats i propietaris de vivendes han d'actuar amb urgència per acabar amb les façanes en mal estat. Ahir va ser un nen de 4 anys qui va rebre l'impacte d'un tros de façana desprès d'un balcó. Afortunadament aquesta vegada tot va quedar en un ensurt, però l'accident confirma que Barcelona segueix sent una ciutat poc segura quan el vent bufa fort.