I+D: Descobrint La
Fórmula Màgica?
Una de les idees que menys controvèrsia desperta entre els economistes és que lúnica manera de fer que un país creixi a llarg termini i fer que els seus habitants obtinguin nivells de riquesa i benestar desitjables, és augmentar la productivitat. És a dir, fer que, amb les mateixes hores de feina, cada treballador generi una quantitat cada cop més gran de béns i serveis. Ningú no discuteix tampoc que una manera daconseguir augmentar aquesta productivitat és a base de descobrir nous processos de producció i noves fórmules o dinventar nous productes, millors màquines i ordinadors cada cop més poderosos i ràpids. Aquest fet ha portat a molts a pensar que lúnica manera de millorar leficiència econòmica és dedicar més i més recursos a investigació i desenvolupament o I+D. I és per aquesta raó que els analistes veuen amb mals ulls el fet que el nostre país inverteixi menys en I+D que els nostres veïns i competidors. Al cap i a la fi, ens diuen, un país que no inverteix suficientment en la millora de la tecnologia i lampliació del coneixement és un país que sacabarà quedant enrera.
Aquesta contundent i àmpliament acceptada afirmació és certa ja que si un país vol millorar, créixer i progressar, ha dintentar estar al dia en tema dinnovació i tecnologia, especialment en lentorn de principis del Segle XXI on sestà creant un nou món i una nova economia que encara no sabem massa on ens durà. Cal no perdre el tren del futur!
Ara bé, lafirmació és només parcialment certa ja que, dalguna manera, mitifica un xic massa la importància de la inversió en I+D. I ho fa per diferents raons. Primera, no tota la inversió en I+D genera millores de productivitat. Una part substancial de la investigació (sobre tot la que està directament finançada pel govern) no té cap efecte positiu sobre la productivitat de leconomia: és bastant evident que els descobriments fets pels egiptòlegs sobre lestil de vida de lentorn de Nefertiti, tot i ser interessants des dun punt de vista intel·lectual, no contribueixen a fer que els treballadors siguin més productius. El mateix es pot dir de gran part dels projectes investigadors portats a terme a moltes universitats (entre els quals hi ha, naturalment, alguns projectes dinvestigació econòmica!). Posar, doncs, pressió política al govern per a que gasti més en investigació sense imposar-li límits sobre quin tipus de recerca pot ser útil des dun punt de vista econòmic, pot acabar representant un malbaratament de recursos impositius. Per altra banda, una part important de la despesa en I+D feta per empreses privades tampoc no contribueix a augmentar la productivitat. Per exemple, els diners que la Coco Channel es gasta en el desenvolupament dun nou perfum de violetes (despesa que es comptabilitza com a I+D) pot fer que els potencials compradors se sentin més feliços o més presumits, però de cap manera es pot dir que la productivitat dels nostres treballadors augmenti per causa daquesta aromàtica despesa. Per tant, doncs, sha danar en compte alhora didentificar despesa en investigació amb productivitat.
Una segona raó per la qual la investigació sha mitificat una mica massa és que, en determinats moments, ens pot interessar adoptar tecnologies inventades a daltres països més que no pas inventar-nos la nostra pròpia. Lexperiència dels països del sud-est asiàtic durant els darrers 40 anys ens mostra que un país pot gaudir dun èxit econòmic sense precedents a base dimportar tecnologies inventades a daltres indrets. Països com Singapore, Corea del Sud, Taiwan, Malàisia, Hong Kong o Tailàndia no shan pas inventat ni la ràdio, ni la televisió, ni el cotxe, ni el CD (productes que shan inventat als Estats Units, al Japó o a Europa). Tot i això, aquests països acaparen la producció mundial daquests i molts daltres béns, i ho han fet, entre daltres coses, a base de seguir una política educativa amb lobjectiu que els treballadors es puguin aprendre a produir coses noves. És a dir, potser més que dedicar excessius recursos a lI+D, alguns països farien bé dinvertir diners en millorar uns sistemes educatius que, ara com ara, no preparen els treballadors a utilitzar les noves tecnologies i a adaptar-se a un entorn que canvia contínuament.
Una tercera raó per la qual no hem dexagerar la importància de lI+D és que, si bé és cert que la productivitat depèn de les tecnologies i dels coneixements generats per la investigació, també és cert que depèn de molts altres factors que no cal ignorar. Potser un dels més importants és el del lliure funcionament dels mercats. Per exemple, és fàcil veure que alguns treballadors serveixen per a estar a un banc i daltres són més productius si treballen a la construcció. Si el mercat de treball està fortament regulat de manera que és molt difícil canviar de feina (ja sigui perquè els costos dacomiadament són molt elevats o perquè hi ha molt datur de manera que als treballadors els fa por deixar la feina per a buscar-ne una de millor), aleshores una fracció important dels empleats del país estaran fent feines que no són idònies per a llurs capacitats i qualificacions, i no tindran possibilitat de canviar de lloc de treball. Això comportarà importants pèrdues de productivitat a nivell nacional. La millor manera daugmentar la productivitat en aquestes circumstàncies seria liberalitzar el mercat laboral i no pas augmentar la despesa en I+D. La liberalització portaria a les persones que tenen feines en les que no són massa eficients a canviar de lloc de treball fins a trobar-ne un en què siguin més productives, cosa que augmentaria la producció per treballador. Es poden posar exemples similars referents a lexcessiva regulació daltres mercats com el de la telefonia, els carburants, els transports o el sector financer: per més coses que sinventin els científics, si una empresa gaudeix duna situació monopolística (o si més no protegida) i si no pateix la pressió de la competència, no tindrà cap incentiu a portar aquestes millores a la pràctica.
I en aquest sentit, crec que lobsessió que hi ha a Europa per augmentar la despesa en I+D, pot estar servint dexcusa per a no prendre les decisions que, tard o dhora, shauran de prendre i que no són més que reduir lexcessiva regulació amb la que els governs de la postguerra han emmanillat les nostres economies.
Resumint, dedicar recursos a la investigació i el desenvolupament és bo...però no és la fórmula màgica que solucionarà el problema de la productivitat i el creixement del nostre país.
Xavier Sala-i-Martín és Catedràtic de Columbia University i Professor Visitant de la Universitat Pompeu Fabra
© Xavier Sala-i-Martín, 2000.