Els Barrets den Lluch
Sapropen unes eleccions espanyoles que marcaran el futur del dèficit fiscal de Catalunya amb Espanya (el dèficit fiscal és la diferència entre els impostos que els catalans paguem a Madrid, i els diners que Madrid gasta en benefici dels ciutadans de Catalunya). El nou parlament, que aprovarà una nova llei de finançament autonòmic, decidirà si el dèficit fiscal es redueix a nivells raonables o es perpetua i segueix representant una gravíssima càrrega que ofega la nostra economia. És esperançador veure que la major part dels catalans entenen que el nostre país està sent fiscalment maltractat pels governs de Madrid. Malgrat tot, hi ha qui utilitza tribunes mediàtiques per a minimitzar la qüestió.
"Lestudi més recent mostra que el dèficit fiscal de Catalunya amb Espanya NO és d1,2 bilions tal i com diuen els exagerats nacionalistes primitius sinó que és de 850.000 milions. Aquesta és una quantitat adequada perquè els impostos tracten tots els espanyols per un igual i perquè el govern espanyol gasta a Catalunya el 15,4% del total, mentre que la població catalana representa el 15,4% de lespanyola (i per tant, el govern gasta segons el principi de tants caps tants barrets)".
Aquesta és una composició feta amb frases pronunciades o escrites pel lexministre Ernest Lluch. Tot i que sovint les vesteix dun aire acadèmic, ni tan sols el llenguatge obscur no pot amagar sis problemes dargumentació, problemes que magradaria discutir aquí.
La primera fal·làcia de Lluch és que no és cert que el sistema fiscal espanyol tracti tots els ciutadans de lestat de la mateixa manera. És cert que si un català i un extremeny guanyen 2 milions de pessetes, ambdós acaben pagant la mateixa quantitat de pessetes en concepte dimpostos. Ara bé, és un fet sabut que els preus a Catalunya són més alts. Per tant, el poder adquisitiu del català és inferior, per la qual cosa, el senyor català que cobra 2 milions és més pobre que lextremeny. Com que, en un estat del benestar, els més pobres haurien de pagar menys, el ciutadà català està discriminat perquè, malgrat ser més pobre en termes reals, acaba pagant les mateixes pessetes que lextremeny. Digualtat, doncs, res de res.
El segon problema de Luch no és de dades sinó de dates. Tot i que és cert que lestudi que a ell li agrada i cita sovint, estima un dèficit de 850.000 milions de ptes., el que ell no emfasitza i, sovint, ni tan sols esmenta, és que aquest estudi utilitza dades dels anys 1991 a 1994, mentre que ell les intenta fer passar per actuals! El dèficit del 1998 se situaria, segons la pàgina 34 del mateix article on diu que la relació entre dèficit i PIB és bastant constant en el temps, entre el 7,5% i el 10% del PIB català. És a dir, entre 1,1 i 1,5 bilions de pessetes. Els "exagerats nacionalistes primitius", doncs, poden no anar tan mal encaminats. Crec que aquest no és un problema massa important ja que 850.000 milions també són una pila de diners (equivalent a unes 560.000 pessetes que cada família catalana envia a Madrid cada any...a canvi de res).
La tercera errada fa referència al principi segons el qual la despesa per habitant sha digualar a totes les comunitats, principi que en Lluch identifica amb la dita popular "tants caps, tants barrets". Aplicat a la política econòmica, aquest principi ignora el fet que els barrets es fan per a ser portats i, per tant, "qui té un cap gros necessita un barret més gran". De la mateixa manera, les carreteres es fan per a què siguin transitades i caldrà construir-ne més allí on hi hagi més vehicles. Si a Catalunya hi ha més activitat econòmica, el govern ha de posar-hi més infrastructures. Basar la política econòmica en el principi digualació de despesa per habitant pot acabar generant caos circulatoris permanents a algunes zones de lestat simplement perquè les carreteres shan construït allí on no hi ha cotxes.
El quart problema de Lluch és que confon el flux dinversió amb lestoc de capital públic. Seguint amb la dita dels barrets, shauria de tenir en compte que, mentre uns ja tenen el barret sencer, els altres encara només tenen la visera doncs ja porten molts anys amb inversions públiques inferiors. Abans digualar cegament la inversió per habitant, sha de posar totes les comunitats al mateix nivell de capital públic, la qual cosa comporta invertir més a les comunitats que, com Catalunya, sistemàticament han rebut menys inversions per a compensar les deficiències històriques.
La cinquena equivocació és que Lluch confon el "número" de barrets amb el seu "valor". Si el que realment volem és que tots els ciutadans portin un barret igual, el que no podem fer és donar-los a tots la mateixa quantitat de diners per a què sels comprin. Si ho fem així, les regions amb preus més alts podran comprar una quantitat inferior de barrets (als estudiants de primer curs deconomia sels ensenya que no és el mateix la despesa "nominal" que la "real" o "efectiva"). Per exemple, si la despesa nominal a Catalunya és el 15,4% del total, i els preus són entre un 5% i un 20% més alts a Catalunya, aleshores la despesa real per habitant només representa entre el 14,6 i el 12,8% del total. El "petit" descuit de Lluch podria estar costant a Catalunya més de 350.000 milions anuals! Això és un problema molt més greu del que sembla, ja que Lluch no es cansa de repetir que aquest és el principi que ell aplicava quan era ministre espanyol de sanitat: si és cert que donava els mateixos diners per persona a totes les comunitats sense tenir en compte que a Catalunya els preus eren més elevats, aleshores el ministre Lluch estava maltractant Catalunya. I això, a ell, mai no li va passar mai pel barret.
El sisè problema és que Lluch utilitza dades sense saber ben bé què volen dir. Per exemple, els seus càlculs de despesa inclouen les pensions de la seguretat social. Aquests són els diners que els nostres avis tenen guanyats a base dhaver cotitzat tota la vida i, en conseqüència, els pertanyen a ells i no al ministre espanyol de torn. Per tant, shan dexcloure dels càlculs redistributius com els que intenta fer Lluch. Amb això no estic dient que, en un sistema de pensions de repartiment com el que tenim, no hi hagi redistribució entre persones i regions. Ara bé, per a calcular-la sha de tenir en compte tot el que els avis catalans i espanyols han pagat all llarg de la vida i tot el que reben i rebran a partir del moment en què passen a ser pensionistes. No es pot agafar la dada dun any i sumar-la a les despeses dinversió pública. En fer-ho, és com si Lluch estigués dient: "no cal que es facin carreteres a Catalunya ja que Espanya està donant molts diners als pensionistes catalans". I això, no cal dir-ho, seria absurd. Un cop exclosa la seguretat social dels càlculs, la despesa del govern espanyol a Catalunya al 1994 es podria (no hi ha dades exactes) reduir a l11% en termes nominals i entre el 9 i 10,4% en termes reals. Lluny queda el 15,4% venerat per Lluch.
Està bé presentar dades per a justificar arguments econòmics. I, en aquest sentit, sha daplaudir lactitud de Lluch. Ara bé, la interpretació de les dades sempre sha de fer amb calma. Lafany desmesurat per a justificar decisions preses quan un era ministre a Madrid (decisions que van perjudicar la ciutadania catalana de manera notable), el pot portar a un a cometre errors infantils i és aleshores quan un esdevé un barret de rialles. Dir que Catalunya ha estat tractada duna manera "adequada" pels successius governs de Madrid és erroni i ben bé es podria dir que es tracta duna conclusió que lexministre sha tret de la barretina.
Xavier Sala-i-Martín és Catedràtic de Columbia University i Professor Visitant de la Universitat Pompeu Fabra
© Xavier Sala-i-Martín, 2000.