 Diàleg |
![[Anterior]](c20125_files/darrera2.gif) ![[Següent]](c20125_files/davant2.gif) |
S'apropen unes eleccions espanyoles que marcaran el futur del dèficit
fiscal de Catalunya amb Espanya (el dèficit fiscal és la diferència entre els
impostos que els catalans paguem a Madrid i els diners que Madrid gasta en
benefici dels ciutadans de Catalunya). El nou Parlament, que aprovarà una nova
llei de finançament autonòmic, decidirà si el dèficit fiscal es redueix a
nivells raonables o si es perpetua i segueix representant una gravíssima càrrega
que ofega la nostra economia. És esperançador veure que la major part dels
catalans entenen que el nostre país està sent fiscalment maltractat pels governs
de Madrid. Una qüestió que, al meu entendre, un llibre com El dèficit fiscal
de Catalunya i Espanya, d'Úrsula de Serrallonga, precisava clarament.
Malgrat tot, hi ha qui utilitza tribunes mediàtiques per minimitzar-ne el
problema. "L'estudi més recent mostra que el dèficit fiscal de Catalunya amb
Espanya NO és d'1,2 bilions tal com diuen els exagerats nacionalistes primitius,
sinó que és de 850.000 milions. Aquesta és una quantitat adequada, perquè
els impostos tracten tots els espanyols igualment i perquè el govern espanyol
gasta a Catalunya el 15,4% del total, mentre que la població catalana representa
el 15,4% de l'espanyola (i per tant, el govern gasta segons el principi de
tants caps tants barrets)".
Aquesta és una composició feta amb frases
pronunciades o escrites per l'exministre Ernest Lluch. Tot i que sovint les
vesteix d'un aire acadèmic, ni tan sols el llenguatge obscur no pot amagar sis
problemes d'argumentació, problemes que m'agradaria discutir aquí.
La primera
fal·làcia de Lluch és que no és cert que el sistema fiscal espanyol tracti tots
els ciutadans de l'Estat de la mateixa manera. És cert que si un català i un
extremeny guanyen 2 milions de pessetes, ambdós acaben pagant la mateixa
quantitat de pessetes en concepte d'impostos. Ara bé, és un fet sabut que els
preus a Catalunya són més alts. Per tant, el poder adquisitiu del català és
inferior, per la qual cosa el senyor català que cobra 2 milions és més pobre que
l'extremeny. Com que, en un Estat del benestar, els més pobres haurien de pagar
menys, el ciutadà català està discriminat perquè, tot i ser més pobre en termes
reals, acaba pagant les mateixes pessetes que l'extremeny. D'igualtat, doncs,
res de res.
El segon problema de Lluch no és de dades sinó de dates. Tot i
que és cert que l'estudi que a ell li agrada i cita sovint estima un dèficit de
850.000 milions de pessetes, el que ell no emfasitza i sovint ni tan sols
esmenta és que aquest estudi utilitza dades dels anys 1991 a 1994, mentre que
ell les intenta fer passar per actuals! El dèficit del 1998 se situaria, segons
la pàgina 34 del mateix article on diu que la relació entre dèficit i PIB és
bastant constant en el temps, entre el 7,5% i el 10% del PIB català. És a dir,
entre 1,1 i 1,5 bilions de pessetes. Els "exagerats nacionalistes primitius",
doncs, poden no anar tan mal encaminats. Crec que aquest no és un problema gaire
important, ja que 850.000 milions també són una pila de diners (equivalent a
unes 560.000 pessetes que cada família catalana envia a Madrid cada any... a
canvi de res).
La tercera errada fa referència al principi segons el qual la
despesa per habitant s'ha d'igualar a totes les comunitats, principi que en
Lluch identifica amb la dita popular "tants caps, tants barrets". Aplicat a la
política econòmica, aquest principi ignora el fet que els barrets es fan per ser
portats i, per tant, "qui té un cap gros necessita un barret més gran". De la
mateixa manera, les carreteres es fan perquè siguin transitades i caldrà
construir-ne més allí on hi hagi més vehicles. Si a Catalunya hi ha més
activitat econòmica, el govern ha de posar-hi més infraestructures. Basar la
política econòmica en el principi d'igualació de despesa per habitant pot acabar
generant caos circulatoris permanents en algunes zones de l'Estat, simplement
perquè les carreteres s'han construït allà on no hi ha cotxes.
El quart
problema de Lluch és que confon el flux d'inversió amb l'estoc de capital
públic. Seguint amb la dita dels barrets, s'hauria de tenir en compte que,
mentre que uns ja tenen el barret sencer, els altres encara només tenen la
visera, perquè ja porten molts anys amb inversions públiques inferiors. Abans
d'igualar cegament la inversió per habitant, s'ha de posar totes les comunitats
al mateix nivell de capital públic, la qual cosa comporta invertir més a les
comunitats que, com Catalunya, sistemàticament han rebut menys inversions per
compensar les deficiències històriques.
La cinquena equivocació és que Lluch
confon el nombre de barrets amb el seu valor. Si el que realment
volem és que tots els ciutadans portin un barret igual, el que no podem fer és
donar-los a tots la mateixa quantitat de diners perquè se'ls comprin. Si ho fem
així, les regions amb preus més alts podran comprar una quantitat inferior de
barrets (als estudiants de primer curs d'economia se'ls ensenya que no és el
mateix la despesa nominal que la real o efectiva). Per
exemple, si la despesa nominal a Catalunya és el 15,4% del total, i els preus
són entre un 5% i un 20% més alts a Catalunya, aleshores la despesa real per
habitant només en representa entre el 14,6 i el 12,8% del total. El petit
descuit de Lluch podria estar costant a Catalunya més de 350.000 milions anuals!
Això és un problema molt més greu del que sembla, ja que Lluch no es cansa de
repetir que aquest és el principi que ell aplicava quan era ministre espanyol de
sanitat: si és cert que donava els mateixos diners per persona a totes les
comunitats, sense tenir en compte que a Catalunya els preus eren més elevats,
aleshores el ministre Lluch estava maltractant Catalunya. I això, a ell, no li
va passar mai pel barret.
El sisè problema és que Lluch utilitza dades sense
saber ben bé què volen dir. Per exemple, els seus càlculs de despesa inclouen
les pensions de la Seguretat Social. Aquests són els diners que els nostres avis
tenen guanyats a base d'haver cotitzat tota la vida i, en conseqüència, els
pertanyen a ells i no al ministre espanyol de torn. Per tant, s'han d'excloure
dels càlculs redistributius com els que intenta fer Lluch. Amb això no estic
dient que, en un sistema de pensions de repartiment com el que tenim, no hi hagi
redistribució entre persones i regions. Ara bé, per calcular-la s'ha de tenir en
compte tot el que els avis catalans i espanyols han pagat al llarg de la vida i
tot el que reben i rebran a partir del moment en què passen a ser pensionistes.
No es pot agafar la dada d'un any i sumar-la a les despeses d'inversió pública.
En fer-ho, és com si Lluch estigués dient: "No cal que es facin carreteres a
Catalunya, ja que Espanya està donant molts diners als pensionistes catalans". I
això, no cal dir-ho, seria absurd. Un cop exclosa la Seguretat Social dels
càlculs, la despesa del govern espanyol a Catalunya el 1994 es podria (no hi ha
dades exactes) reduir a l'11% en termes nominals i entre el 9 i 10,4% en termes
reals. Lluny queda el 15,4% venerat per Lluch.
Està bé presentar dades per
justificar arguments econòmics. I, en aquest sentit, s'ha d'aplaudir l'actitud
de Lluch. Ara bé, la interpretació de les dades sempre s'ha de fer amb calma.
L'afany desmesurat de justificar decisions preses quan un era ministre a Madrid
(decisions que van perjudicar la ciutadania catalana de manera notable) el pot
portar a un a cometre errors infantils, i és aleshores quan un esdevé un barret
de rialles. Dir que Catalunya ha estat tractada d'una manera adequada
pels successius governs de Madrid és erroni i ben bé es podria dir que es tracta
d'una conclusió que l'exministre s'ha tret de la barretina.
Xavier Sala i Martín. Catedràtic de la Universitat de Columbia i professor de
la Universitat Pompeu Fabra
 |