Diàleg![[Anterior]](gallina_files/darrera2.gif){kind=small}
![[Següent]](gallina_files/davant2.gif){kind=small}
| Diàleg |
|
Algú recorda quan els barcelonistes érem uns pessimistes amb lletres
majúscules? El Barça era el líder de la classificació, amb 5 punts d'avantatge quan en
faltaven 6 per jugar, i tots pensàvem que la Lliga s'escaparia. I s'escapava. Al mes
d'agost pensàvem que ho guanyaríem tot perquè teníem les figures més grans de
l'univers ("Aquest any sí!", dèiem entusiasmats després de guanyar el
Gamper), i quan algun jugador basc ens lesionava el crac, ja estàvem convençuts que no
quedaríem ni segons. Encara no havia arribat Nadal, i la Lliga es tornava a escapar. I
quan les coses anaven prou bé, allà cap al mes de març, ens preguntàvem amb temor quin
tipus de conjura s'aliaria amb el Madrid aquell any per fer-nos perdre la Lliga: que si el
segrest del Quini, que si l'expulsió del Melero, que si un penal injust al darrer minut a
favor de Santillana. El pessimisme impregnava la nostra societat i, tot sentint pena de
nosaltres mateixos, justificàvem el nostre fracàs amb l'existència d'unes mans obscures
que ens perseguien implacablement. I la Lliga s'escapava sense que hi hagués res ni
ningú que pogués fer per a evitar-ho.
Aleshores va venir en Johan Cruyff, ens va portar el dream team i tot va canviar:
Lligues, Copes, Recopes, i fins i tot una Lliga de Campions. Èxits esportius com mai no
havíem tingut. Però el mestre va portar molt més que trofeus, victòries i espectacle
al Camp Nou. Va canviar la nostra mentalitat, ens va donar autoconfiança i ens va
ensenyar a guanyar. Durant el seu regnat, estàvem segurs que guanyaríem tots els partits
de la recta final i guanyaríem la Lliga, encara que el líder ens tragués un avantatge
substancial al mes de febrer. I la guanyàvem. Ara era el Madrid qui perdia els papers a
la darrera mitja part del darrer partit i ens regalava el campionat mentre se'ns posava la
gallina de pell, en comptes de la pell de gallina. I si els àrbitres concedien un
penal rigorós a favor de l'adversari al darrer minut del darrer partit de la darrera
jornada, els astres s'alineaven a favor nostre i forçaven màgicament el llançador a
xutar a les mans del porter. I tornàvem a guanyar la Lliga. I de vegades les coses no
anaven bé, però la nostra mentalitat pessimista i pseudomasoquista, havia canviat i mai
no ens donàvem per vençuts fins que era matemàticament impossible guanyar. I la veritat
és que és molt difícil vèncer a qui se sent guanyador. Tan difícil com ho és guanyar
quan un se sent perdedor.
Un cop establertes les bases esportives, crec que seria bo que l'esperit de la gallina
de pell també passés a impregnar la nostra economia. Des d'un punt de vista
objectiu, l'economia catalana va molt bé: l'atur gairebé ha desaparegut (una taxa per
sota del 6% pot ser considerada una taxa gairebé desdenyable), el creixement econòmic
és vigorós, la inflació està controlada molt per sota del 5%, i el català té prou
diners a la butxaca. I qui no es cregui les dades oficials, pot anar als restaurants cars
del país i s'adonarà que estan plens tots els dies de la setmana, o pot mirar per la
finestra i veurà un parc de cotxes que se segueix modernitzant a un ritme esfereïdor. No
em sembla una exageració dir que, pel que fa a l'economia, Catalunya va molt bé.
Però aleshores llegeixo el diari, escolto les tertúlies radiofòniques o miro els
experts de la televisió, i veig que regna un pessimisme derrotista que em torna a l'era
de l'Udo Lattek: "Catalunya no va bé, perquè Madrid va millor", ens diuen.
"Les empreses espanyoles traslladen les seus a Madrid" i fins i tot la nostra
Caixa sembla que ens traeix perquè "obre oficines per tot Madrid". Els més
obsessionats arriben a queixar-se pel fet que "les matrícules de cotxes a la capital
ja van pel ZK mentre que Barcelona encara va pel WU!". Sembla com si la mateixa mà
obscura que abans perseguia el Barça estigui ara oprimint tota la nostra economia.
Jo no sé fins a quin punt és important que la seu social de Telefónica o La Caixa
estigui aquí o allí. És possible que la diferència no sigui més que uns milers de
llocs de treball. Del que sí que estic segur és que el pessimisme que comporta la queixa
té uns costos econòmics molt superiors, i no val la pena.
I no dic que els catalans no tinguem dret a queixar-nos quan el govern de Madrid, que en
teoria ens representa, ens tracta de manera injusta o discriminatòria. De fet, sé que
sovint ens tracta malament i tenim tot el dret a denunciar-ho i a exigir justícia. Però,
un cop feta la denúncia, seria bo que la cosa quedés en mans dels polítics. Els altres
hem de deixar de resignar-nos davant la nostra mala sort i hem de posar-nos a treballar i
a utilitzar la imaginació per solucionar els nostres problemes i fer progressar el país
a contracorrent. Sempre hi hem anat a contracorrent. I si volem contrarestar (o seguir
contrarestant) les tendències malignes que vénen de la capital, el primer que hem de fer
és adonar-nos que el món va més enllà de Madrid i que la nova economia ens permet no
haver de passar per la capital de l'Estat espanyol: més enllà de Telefónica hi ha la
Nokia, més enllà del BBVA hi ha el Citibank, i més enllà de la Ibéria hi ha la
Swissair.
Seria important que les empreses catalanes innovessin, creixessin i es convertissin en
líders mundials. I ara, més que mai, és possible fer-ho, ja que el moment de grans
canvis que estem vivint a tot el món permet que petites empreses amb molta creativitat
facin grans coses (¿algú sap on estava la Nokia només fa una dècada?, ¿algú sap què
era Microsoft fa 20 anys?). També seria important que les empreses que ja són líders
mundials (i entre elles no hi ha cap empresa amb seu a Madrid!!) facin negoci a Catalunya.
Aquests dos objectius depenen només de nosaltres mateixos, i els aconseguirem quan fem
les coses ben fetes. Per tant, deixem de mirar obsessivament a Madrid i concentrem-nos en
el nostre passat, present i futur. Abans anàvem malament. Ara anem bé. I demà hem
d'anar encara millor. Ara bé, les nostres empreses mai no creixeran i les grans empreses
mundials mai no voldran fer negoci amb nosaltres si el pessimisme ens impregna i ens
creiem perdedors i constantment perseguits pel destí.
Al cap i a la fi, ¿qui aposta per un equip que no sap guanyar?
Xavier Sala-i-Martin. Catedràtic d'economia de Columbia i professor visitant de la UPF
 |