El Gran Xou de Davos
Un any més, torna a ser el moment que les personalitats més importants del món econòmic es passegin durant una setmana per l’estació d’esquí de Davos. És l’oportunitat que el professor Klaus Schwab dóna als 1000 empresaris més exitosos del planeta de netejar la seva consciència tot fent discursos benevolents sobre com s’ha de fer un món millor on els diners es reparteixin d’una manera més equitativa. És l’oportunitat per a què 250 dirigents polítics intentin vendre llurs països als inversors més rics del món, i per a que uns 250 científics i intel·lectuals facin de visionaris davant del poder veritable. És el gran show anual del Fòrum Econòmic Mundial.
La petita ciutat suïssa de Davos serà, durant una setmana, el centre mundial de l’economia. Es pronunciaran conferències sobre els avantatges d’invertir als països africans per a què aquests puguin aprofitar les noves tecnologies i la globalització. Es discutirà com incentivar les multinacionals farmacèutiques a que inverteixin recursos per a combatre les darreres tres grans malalties que afecten principalment els països pobres que no poden comprar medicines (SIDA, malària i tuberculosi maten més de 5 milions de persones cada any). Es debatrà sobre si la "Nova Economia" de les tecnologies informàtiques ha matat el cicle econòmic tradicional. Es parlarà de com acabar les reformes de mercat dels països excomunistes. S’especularà sobre si les borses de tot el món estan sobrevalorades i de què passarà quan llur valor caigui sobtadament. Es pontificarà sobre el creixement econòmic i els efectes sobre el medi ambient i el canvi climàtic i l’escalfament de la terra. En definitiva, es parlarà de la "globalització" i de com ha de ser utilitzada en benefici de tots.
I em pregunto si, davant la concentració de poderosos econòmics i polítics, José Bové (un caricaturesc pastor francès que es va convertir en heroi nacional simplement perquè un dia va destruir un McDonald’s en senyal de protesta per la pèrdua de personalitat dels restaurants francesos davant de l’hamburguesa americana), també es passejarà per Davos amb un formatge de roquefort al cap. Em pregunto si els membres de Greenpeace tornaran a desfilar enfundats en condons gegants per a "protegir-se de la globalització". Em pregunto, en definitiva, si els grups folklòrics en què s’han convertit alguns d’aquests lobbies antiglobalització, intentaran aprofitar la vitrina de Davos per a guanyar una nova batalla mediàtica similar a la que van protagonitzar a Seattle l’any passat, amb l’objectiu de vendre llurs ideals al gran públic.
L’eminent economista americà, Paul Krugman, ha dit que "la globalització, encarrilada per l’esperit mercantil i l’afany de lucre (i no per l’esperit humanitari), ha fet més bé per moltíssima més gent pobra, que tot l’ajut humanitari i tots els crèdits tous concedits per tots els governs i totes les ONGs del món juntes". Poso aquesta frase en boca de Krugman amb l’objectiu d’evitar els insults que alguns tertulians autoproclamats progressistes m’haguessin dedicat si ho hagués dit jo directament, però no cal dir que hi estic totalment d’acord. Efectivament, la introducció de noves tecnologies i de relacions de mercat als països pobres (la "globalització") han fet més per a l’eliminació de pobresa a la Xina, l’Índia, Corea, Indonèsia, Malàisia, Tailàndia, Ghana, Botswana, i una llarga llista de països d’arreu del planeta que no pas les molt ben intencionades almoines dels molts benefactors (públics i privats) que hi ha al món.
Ara bé, la pregunta realment important és: si la globalització és una cosa bona, com és que té tan mala premsa? ¿Com és que un grup d’exaltats amb discursos sovint contradictoris aconsegueix introduir la por al cos de l’home i la dona del carrer sobre els efectes suposadament perniciosos de la globalització?
La veritat és que no ho sé, però molt em temo que podríem trobar la resposta a Davos. En reunir les persones més riques i més poderoses de la terra, el Fòrum Econòmic Mundial esdevé tot allò que ens agradaria ser i ens encanta odiar. Si a més, hi afegim el fet que molts dels participants aprofiten per a arribar amb el nou model de jet privat i que les conferències es fan en mig de sopars de luxe i fastuosos còctels (on alguns aprofiten per a passejar les seves noves esposes-model amb pits de silicona), doncs tenim una mala recepta de relacions públiques que perjudica la imatge de la globalització i dels mercats.
I el problema és més greu del que sembla. La globalització i la liberalització són bones i s’han d’introduir arreu del món, però cal que tinguin el suport de tothom. I si l’opinió pública se’n malfia, les reformes necessàries a molts països no es portaran a terme. I, mentrestant, els perjudicats són els més pobres del món.
És bo que l’élite econòmica mundial reflexioni, encara que només sigui un cop cada any. Però, si us plau, que ho intenti fer sense les ostentacions de poder i de diner que frivolitzen un dels principals problemes de la humanitat i ajuden a alimentar la falsa creença que "qui manté posicions liberals, és defensor dels interessos econòmics dels rics mentre que, qui manté posicions socialistes, defensa i protegeix els pobres dels excessos del mercat". El mercat, la globalització i la liberalització (i no les almoines redistributives, per més ben intencionades que siguin) són les úniques vies que permetran de reduir la pobresa arreu del món. I l’espectacle de Davos que va començar ahir dóna munició als lobbies antiglobalistes per a la batalla de relacions públiques que, de moment, estan guanyant.
Xavier Sala-i-Martín és Catedràtic de Columbia University i Professor Visitant de la Universitat Pompeu Fabra
© Xavier Sala-i-Martín, 2000.