Francesades que cal Evitar

A França diuen que és la solució al problema de l'atur. Els sindicats catalans i espanyols també la volen adoptar. La jornada laboral de 35 hores està de moda. La idea, en principi, és atractiva: com que la feina és escassa, una manera d'eliminar l'atur és repartir les hores de treball entre tots. Per què, doncs, es diu que és una mala idea?

Quan penso en la reducció de la jornada laboral sempre em ve al cap el mercat inmobiliari. L'excessiva regulació del lloguer a Espanya (recordeu aquells lloguers de 200 pessetes al mes?) feia que manquessin habitatges: els propietaris no tenien incentius ni a construir cases noves ni a renovar els edificis existents (ja que no podien cobrar lloguers decents). La conseqüència era que els edificis de l'eixample queien (i cauen) a trossos, i que els joves no tenien habitatge. Què hauriem pensat si, davant d'aquella situació, en Lionel Jospin ens hagués proposat la divisió dels pisos en dos per tal d'acomodar les famílies sense llar? Suposo que ho hauríem trobat forassenyat però, si ho pensem bé, això és el que està proposant amb la jornada de 35 hores.

Si dividíssim les cases en dos, el primer que passaria és que cada família disposaria de la meitat d'espai habitable. Això és de calaix: si no es creen vivendes noves i dividim les existents en dos, l'espai per família quedarà reduït a la meitat. En el mercat de treball, això vol dir que els salaris disponibles dels traballadors hauran de baixar; i això serà cert, encara que el govern o els sindicats prometin que el salari mensual serà el mateix (com ha promès el govern francès). M'explico. Imaginem que, per llei, es redueix la jornada laboral a 35 hores per setmana amb el mateix salari mensual. Els costos de producció, lògicament, augmentaran, ja que pel mateix salari ara es treballen menys hores. Naturalment, l'empresari repercutirà aquests costos sobre els preus. Els preus pujaran, el poder adquisitiu dels treballadors baixarà i el salari efectiu o real baixarà. Els treballadors que es pregunten si han de donar suport a aquesta proposta s'han de preguntar, doncs, si volen treballar 35 hores en lloc de 40 a canvi de cobrar 140.000 en lloc de 160.000 pessetes cada mes. Personalment crec que hi ha moltes famílies treballadores que amb prou feines arriben a final de mes i que no voldran que se'ls rebaixi el salari.

El segon efecte de dividir les cases en dos seria que s'haurien de fer moltes obres (com que a cada pis hi viurien dues families, s'haurien de fer dos lavabos, dues cuines, dues portes al carrer, etc.) i tot això seria costós. Si fos massa costós per al propietari, potser aquest decidiria que li surt més a compte treure la casa del mercat i no llogar-la a ningú, amb la qual cosa el número d'habitatges disponibles baixaria. En el mercat laboral, això es traduiria en una reducció de l'ocupació total (és a dir, una reducció en el número d'hores treballades) ja que per tal que que es treballin el mateix número d'hores, caldria contractar un número superior de treballadors. Els costos fixos de contractació i aprenentatge, doncs, augmentarien i les empreses contractarien menys hores. La producció total de l'economia es reduiria i el "bé escàs" (que és el treball), passaria a ser encara més escàs. Al final, l'atur podria fins i tot augmentar.

Es diu que no hi ha res de màgic en 40 hores setmanals i que la jornada laboral s'ha anat reduint durant els darres cent anys per la qual cosa no ens hem d'escandalitzar quan es vol reduir un cop més, ara fins a les 35 hores setmanals. Aquí hi ha dos aspectes a destacar. Si bé és cert que la jornada dels homes s'ha reduït espectacularment durant els darrers cent anys, també és cert que la de les dones ha augmentat. Si sumem la feina dels homes i de les dones, no està tan clar que el número d'hores treballades per família hagi disminuït tan dramàticament. El segon aspecte a destacar és que si avui treballem menys que ara fa cent anys, ho fem de forma voluntària: els nostres avis treballaven 12 hores al dia perquè cobraven molt poc i havien de treballar tot el dia per a sobreviure. Però els salaris han pujat i nosaltres ens podem permetre tenir caps de setmana de festa i treballar 8 hores diàries: i ho fem de forma voluntària. En tot cas, el que caldria seria deixar que, a cada empresa, els treballadors negociessin la seva jornada laboral. Si voluntàriament la volen reduir a 35 hores, doncs endevant.

La conclusió és que la reducció forçosa de la jornada laboral a 35 hores seria dolenta per als treballadors (rebrien salaris inferiors i hi hauria menys ocupació), per als consumidors (veurien com els preus augmenten quan els empresaris repercuteixin els costos laborals en els preus) i per als empresaris (tindrien menys beneficis perquè els costos fixos del treball pujaran).

Però, si és una mala idea per a tothom, per què els francesos la volen adoptar? Se m'acuden tres respostes. Primera, perquè en Jospin va fer una promesa electoral boja quan ni ell mateix creia que guanyaria. (Nosaltres, però, no hem d'implementar promeses polítiques dels polítics francesos). Segona, perquè els francesos no entenen que el fet que el treball sigui un bé escàs no vol dir que sigui un bé "no-reproduible". És a dir, a diferència del carbó o del petroli, de llocs de treball se'n poden crear més i això és el que hauríem d'intentar. Tercera, perquè són genuïnament solidaris i creuen que aquesta és la manera que els joves aturats trobin alguna feina. La pregunta, però, és si realment creiem que ser solidaris vol dir donar "mitjes feines" pagades amb "mitjos salaris". El que els joves volen són feines senceres amb salaris sòlids, i no almoines que no els permetrà viure dignament.

De la mateixa manera que dividir els pisos seria una mala solució al problema de l'escassetat d'habitatge, la divisió dels llocs de treball seria una mala solució al problema de l'atur. El que cal és eliminar les lleis i regulacions que oprimeixen els mercats, cal posar les condicions necessàries per a que les empreses inverteixin en la creació de nous edificis i nous llocs de treball. La resta són francesades que cal evitar.

Xavier Sala i Martin, Catedràtic Columbia University i Professor Pompeu Fabra

© Xavier Sala-i-Martin