L'ARTICLE DEL DIA
Xavier Sala i Martin
Catedràtic de la Universitat de Columbia i professor de la Universitat Pompeu Fabra
La mida no importa

La caiguda en la cotització de l'euro no ha de ser interpretada com un vergonyós fracàs europeu.

Les monedes no afecten l'honor dels països; només reflecteixen les lògiques relacions comercials

Quan encara no fa un any que es va crear l'euro, la moneda europea ha arribat al valor psicològic d'un dòlar. Alguns observadors han dit que la unió monetària ha estat incapaç de crear una moneda que competeixi amb el dòlar i s'estiren els cabells davant el "fracàs clamorós" de la moneda única europea.

D'una banda, molts dels que deien que l'euro era una mala idea econòmica, ara diuen que la seva feblesa demostra que tenien raó. D'altra banda, els que saltaven d'alegria i llançaven consignes antiamericanes el gener del 1999 (recordem que l'euro va pujar durant les primeres setmanes de la seva vida), avui s'amaguen i callen avergonyits davant l'evidència.

De fet, jo sóc un dels que deien que l'euro era una mala idea. I ara em seria relativament fàcil escriure articles dient que l'evidència finalment m'ha donat la raó. Però això seria fals. I seria fals perquè el valor d'una moneda no té res a veure ni amb la seva viabilitat, ni amb l'èxit econòmic dels països que l'han creat, ni molt menys amb l'honor internacional dels ciutadans comunitaris.

Malgrat tot, els nostres dirigents parlen com si l'honor europeu estigués lligat al valor de l'euro. Perdoneu-me per la comparació, però la veritat és que sempre he pensat que la gent que identifica la fortalesa de la moneda amb l'honor nacional confon el diner amb el sexe masculí ("la meva moneda és més grossa que la teva", podria dir, orgullós, José María Aznar, en una d'aquelles ocasions en què fuma cigars amb Clinton al despatx oval de la Casa Blanca).

El valor de la moneda no només no reflecteix l'honor d'un país o d'una comunitat de ciutadans, sinó que ni tan sols en reflecteix la situació econòmica. Una economia pot anar molt bé i tenir una moneda forta (¿algú recorda quan l'economia americana vivia el boom Reagan a mitjans dels anys 80 i el dòlar valia gairebé 200 pessetes?) o pot anar molt bé i tenir una moneda dèbil (l'economia americana continuava anant bé el 1990 i el dòlar va baixar per sota de les 100 pessetes). El ien japonès era molt fort quan l'economia anava bé als anys 80, i ha seguit estant fort durant la dècada miserable que han representat els anys 90. I podríem seguir donant exemples que contradirien una i mil vegades el fet que el valor de la moneda reflecteixi la situació de l'economia.

¿Per què, doncs, els dirigents de molts països i els comentaristes de molts diaris insisteixen a sentir- se "orgullosos" quan l'euro puja i a sentir pessimisme quan baixa? Jo suposo que és perquè veien l'euro com la moneda que havia de competir amb el dòlar, i que havia de prendre als americans les rendes de monopoli associades amb el fet de tenir una moneda veritablement internacional. Un euro fort hauria estat interpretat com que els mercats financers internacionals havien acceptat la moneda europea com a substitut de garantia de l'imperial dòlar. I per això estan disgustats ara que l'euro està en hores baixes.

Qui pensa així s'equivoca profundament. Les monedes no competeixen. Competeixen les empreses que produeixen mercaderies. I les monedes serveixen per comprar i vendre aquestes mercaderies. Quan l'euro baixa en relació amb el dòlar, els productes nord-americans és fan més cars en relació amb els europeus, cosa que perjudica els importadors europeus, però també els productes europeus es fan més barats en relació amb els americans, cosa que beneficia els exportadors europeus. Per tant, quan la nostra moneda es debilita, hi ha qui hi surt guanyant (exportadors) i hi ha qui hi surt perdent (importadors). De cap manera, doncs, es pot afirmar sense ambigüitat que un euro feble sigui dolent per a tots els ciutadans d'Europa. De fet, l'augment de les exportacions europees causat per la debilitat de l'euro contribueix a generar una ocupació i una riquesa que és molt més important que qualsevol lligam amb l'honor que pugui tenir per als polítics europeus.

Un cop dit això, cal recodar que, si bé la feblesa de l'euro no significa el fracàs de l'aventura europea, la moneda única segueix tenint efectes negatius potencials sobre les economies dels països membres. Un d'aquests costos és l'aparició (sorpresa, sorpresa...) de costoses inflacions diferencials. Durant aquest any, països com Espanya han tingut una inflació superior a l'europea i s'ha acusat el Govern d'aquest altre gran fracàs. En realitat, no crec que això sigui cap fracàs de cap Govern, sinó que és la conseqüència normal de tenir una moneda única.

Es un fet sabut que, en el mercat lliure, les ofertes i les demandes determinen els preus dels productes espanyols en relació, per exemple, amb els alemanys. Aquests preus s'anomenen preus relatius. Els preus relatius poden canviar a través d'inflació diferencial (els productes espanyols es fan més cars que els alemanys) o bé a través de canvis en el preu de la moneda espanyola en relació amb l'alemanya. Lògicament, quan Espanya i Alemanya tenen la mateixa moneda, aquest segon mecanisme desapareix i només queda la inflació diferencial.

Des d'aquest punt de vista, el fet que Espanya tingui inflació diferencial positiva en relació amb la resta d'Europa només reflecteix que la demanda de productes espanyols ha pujat més que no pas la de productes europeus, cosa que és bona. El problema apareixerà quan la demanda espanyola disminueixi i els preus diferencials espanyols hagin de baixar: molts preus són inflexibles a la baixa (especialment els salaris) i aquesta inflexibilitat comportarà pujades importants de la taxa d'atur. El que en unes altres circumstàncies seria una petita recessió es convertirà en una gran crisi econòmica. Tot això es podria evitar amb la depreciació de la pesseta, però la pesseta ja estarà enterrada.

En resum, el fet que l'euro hagi baixat per sota del dòlar no representa cap fracàs vergonyós per a Europa. Ara bé, la moneda única segueix tenint grans desavantatges econòmics, independentment de quina sigui la seva cotització respecte al dòlar.