La Crisi Que Mai No Va Ser?
El passat dia 5 doctubre, al programa Parallel del Canal 33, hi va haver un debat sobre la possible crisi mundial del 1999. En aquell debat vaig expressar el meu convenciment que, si no es volia que hi hagués una crisi mundial, shavien de fer quatre coses: La primera seria reduir els tipus dinterès als Estats Units i a Europa. La segona era que els polítics japonesos havien de trobar una solució al problema bancari que arrosseguen des del 1991. La tercera era que shavia daturar la caiguda de les peces del dòmino i que, com que la següent peça era lAmèrica Llatina, shavia de fer un programa internacional per a sanejar aquella zona del món i, en particular, el país més gran de la zona, el Brasil. La quarta era que el congrés nord-americà aprovés laugment de les quotes contributives al Fons Monetari Internacional amb lobjectiu de finançar tots aquests ajuts i de restablir la confiança mundial.
Encara no han passat tres setmanes i ja shan complert gairebé tots aquests requisits. Dençà del 5 doctubre, els Estats Units han baixat els tipus dinterès dues vegades. El congrés japonès ha aprovat un pla molt més gran i generós del que ningú no havia imaginat. LFMI ha aprovat un pla dajuda al Brasil (amb important participació espanyola, naturalment, ja que al govern li interessa que els bancs espanyols que estan ficats a Amèrica Llatina no facin fallida). I finalment, el govern nord-americà ha aprovat laugment de quotes, la qual cosa permet a lFMI de tornar a disposar de recursos per a solucionar els problemes que es presentin, cosa que inspira tranquillitat a la comunitat financera internacional.
Seguint la predicció que vaig fer al Parallel, doncs, hauríem de pensar que la crisi que tothom temia no sarribarà a produir mai i que les turbulències monetàries i financeres que hem viscut darrerament no hauran estat més que un ensurt. Malgrat que segueixo sent optimista, cal no oblidar que els quatre requeriments que vaig mencionar encara no shan satisfet plenament.
En primer lloc, els tipus dinterès a Europa no shan reduït. Les autoritats monetàries de la zona nord de leuro (o eurolàndia, com se lestà començant a anomenar) segueixen obstinades, duna manera gairebé malaltissa, a tenir una moneda forta com a senyal de que la seva economia és tan o més potent que la nord-americana. Aquest complex dinferioritat és altament preocupant. Per una banda, ens indica que aquestes autoritats no faran mai res per a ajudar les economies reals (especialment les del sud dEuropa) quan aquestes tinguin problemes: quan Espanya, Itàlia o Portugal pateixin la propera crisi (cosa que, no cal dir-ho, passarà segur), els nostres companys del nord seguiran obstinats a no reduir els tipus dinterès per tal de no retallar la força i la reputació de la nova moneda europea.
Per altra banda, el fet que es neguin a reduir els tipus dinterès ara, fa que el dòlar sabarateixi: com que els tipus dinterès als Estats Units han baixat, la gent no vol tenir dipòsits en dòlars i, per tant, es ven la moneda nord-americana, la qual cosa fa abaixar el seu preu. Aquesta depreciació del dòlar comportarà desequilibris internacionals que poden acabar agreujant la situació mundial, especialment perquè molts dels països amb problemes tenen llur moneda lligada a la moneda nord-americana. Sembla com si la potencial crisi mundial no tingués res a veure amb Europa. Ara que gairebé tota Europa és desquerres, els polítics haurien de deixar de "parlar" de solidaritat i començar a "actuar" solidàriament per ajudar els països pobres que tenen problemes (entre parèntesi, lúnic país que ha reduït substancialment els tipus dinterès és Espanya. Curiosament, Espanya és lúnic país de leuro on encara no hi governa lanomenada "esquerra").
El segon requeriment que encara no sha complert és el del Brasil. És cert que lFMI ha aprovat un pla que injectarà uns 35.000 milions de dòlars a leconomia brasilera. Però també és cert que amb això no nhi haurà prou. El problema fonamental del Brasil és el dèficit públic: el govern gasta massa i recapta massa poc. Això lobliga a finançar part de la seva despesa a base dimprimir diners. Tots els estudiants deconomia saben que, quan un govern es dedica a imprimir diners, tard o dhora ha de devaluar la moneda. I això no només ho saben els estudiants sinó que també ho saben els especuladors internacionals, i és per això que, darrerament, el Brasil està patint atacs especulatius. El govern pot sobreviure temporalment si disposa dels diners que aporta el FMI. A la llarga, però, sha deliminar el dèficit i aquí no hi ha volta de fulla. Cal, doncs, que el nou govern de Cardoso tingui lempenta i la determinació necessària per a reduir la despesa pública i reduir levasió fiscal (començant per fer pagar als jugadors de futbol que juguen a Europa tot el que evadeix) amb lobjectiu daugmentar la recaptació.
Em sembla que el futur sha de veure amb optimisme. La major part de les decisions que shavien de prendre shan pres correctament. Ara bé, cal que no es baixi la guàrdia perquè, tot i que està anant pel bon camí, leconomia mundial encara no està curada.
I un cop solucionat el problema urgent de curt termini, haurà de començar la segona part del pla de salvació a mig i llarg termini: el disseny dun sistema monetari i financer internacional que permeti els beneficis de la lliure circulació de capitals internacionals sense que es causin els pànics que hem viscut durant els darrers 18 mesos. Aquesta tasca, em sembla a mi, és una mica més complicada i no és tan urgent...però és una tasca que cal fer. Posem-nos, doncs, a treballar.
Xavier Sala-i-Martín és Catedràtic de Columbia University i Professor Visitant de la Universitat Pompeu Fabra
© Xavier Sala-i-Martín, 1998.