Ronaldo i l'FMI

De la crisi del Sud-est Asiàtic se n'ha acusat massa el Fons Monetari Internacional quan en realitat els responsables han estat els especuladors, la banca local i els governs corruptes

En els darrers mesos, Ronaldo ha passat de ser el fenomen mundial que marcava un gol cada partit quan jugava a Barcelona a ser un jugador mediocre que no fa gaires gols a Milà. Sense suggerir cap mena de relació causal, es dóna el cas que un canvi similar ha sorgit a l'escena mundial més o menys simultàniament: els països del Sud-est Asiàtic han passat de ser miracles econòmics que tots havíem d'imitar, a ser desastres financers dels que hem de fugir com de la pesta. Mentrestant les tertúlies s'omplen d'experts que ens expliquen què li passa a Ronaldo i per què Indonèsia, Corea, Hong Kong, Malàisia o Tailàndia estan en crisi. Les explicacions són molt variades, però hi ha una institució que s'emporta tots els pals: el Fons Monetari Internacional; aquesta institució que "intenta esclavitzar els pobres països del Sud-est Asiàtic i els imposa unes condicions que els faran patir de valent".

¿Què ha passat a l'Asia? Els anys anteriors al juliol del 1997 hi va haver un gran moviment de capitals (majoritàriament fugien d'una Europa esclerotitzada i d'un Japó enfonsat en una llarga crisi) que buscaven una rendibilitat elevada als països miraculosos del Sud-est Asiàtic. Gran part d'aquests diners no es van invertir en empreses productives, sinó que va anar a parar a empreses financeres en forma de crèdits a molt curt termini. Aquests crèdits estaven majoritàriament denominats en dòlars o iens. La llei (no escrita) d'aquests països és que l'aparell financer, notablement corrupte i poc transparent, tenia una mena d'assegurança pública similar a la que el Banc d'Espanya dóna als dipositants dels bancs espanyols. El problema és que el que estava assegurat en aquests països no eren els dipòsits bancaris, sinó els crèdits. Les empreses financeres, per tant, tenien tots els incentius per jugar fort i apostar per inversions especulatives de risc elevat: "Si surt bé, --pensaven-- ens ho quedem nosaltres, i si no, pagarà el Govern; per tant, juguem fort!". L'especulació va passar a ser la norma i una mena de bombolla financera es va començar a inflar.

Un bon dia algunes de les inversions especulatives surten malament i la bombolla explota al bell mig dels nassos dels governs asiàtics. Som al juliol del 1997 i Ronaldo se'n va a Itàlia. Els inversors, en estat de pànic, intenten treure els diners del país i comencen a comprar dòlars i iens. Això fa que les monedes locals es devaluïn. I aquí comença el desastre: les entitats financeres tenen deutes en dòlars o en iens i els han de retornar a molt curt termini. Ara bé, com que la moneda local s'ha devaluat en un 80%, la quantitat de diners local que han de tornar gairebé s'ha doblat. Comencen les suspensions de pagaments i les fallides, cau la borsa i es dóna el pànic generalitzat. Els capitals intenten sortir del país i compren dòlars i iens, i això fa que les monedes locals es devaluïn encara més, cosa que fa que el deute i el pànic augmentin. Es com una espiral sense sortida que sembla no tenir solució.

Però el cert és que sí que hi ha solució. Com que es tracta d'un problema del sistema financer i que hi ha massa deute a curt termini, això és el que s'ha d'arreglar. La resta del sistema econòmic, que ha generat creixement substancial en el passat, segueix estant sa. Per tant, s'ha de reestructurar el sistema financer corrupte i eliminar les garanties públiques que incentiven els comportaments especulatius; s'ha de deixar que tots els especuladors paguin el que han perdut i garantir els dipòsits bancaris dels petits estalviadors; s'ha de transformar tots els deutes a curt termini en deutes a llarg termini; calen recursos per donar credibilitat i estabilitat monetària als bancs centrals amb l'objectiu que puguin defensar les seves monedes. Tot això, però, costa diners i els països no els tenen. Necessiten, per tant, un crèdit. ¿Qui donarà aquest crèdit? El Fons Monetari Internacional (FMI).

Malgrat que es digui fons , l'FMI no és un fons, sinó un banc (a diferència del Banc Mundial, que no és un banc, sinó un fons , i això no és un acudit). L'FMI no és un banc privat, sinó que és propietat de la majoria dels països del món. Es un banc sense ànim de lucre els beneficis del qual es reparteixen entre els països membres. A més a més, l'FMI deixa diners a governs i no a particulars. Ara bé, com tots els bancs, no deixa diners si el qui demana prestat no compleix unes determinades condicions. Les condicions que demana als països del Sud-est Asiàtic són que implementin les polítiques esmentades. Ja sabem que la medecina té mal gust, però, com passa amb les medecines, el mal gust d'ara ens portarà a la salut de demà. Es podrà discutir si determinada política és més o menys apropiada, però el que és indiscutible és el principi que l'FMI ha de deixar diners només si el país es compromet a seguir determinades polítiques que garanteixin la bona salut a llarg termini.

Si alguna cosa s'ha de criticar a l'FMI no és el fet que posi condicions abans de deixar diners (al cap i a la fi, si el país no accepta les condicions, sempre pot no demanar el crèdit), sinó el fet que deixi diners. Hi ha qui creu que l'FMI no hauria de finançar ni un duro de la crisi del Sud-est Asiàtic perquè això encoratjarà l'especulació arreu del món. Es a dir, si l'FMI corre a salvar tots els països que incentiven l'especulació irracional, aleshores correm el risc que els especuladors de tot el món pensin a repetir l'experiència i en quatre dies estarem parlant de la crisi financera de Rússia o el Brasil.

¡Ah!, I parlant del Brasil, el problema de Ronaldo és molt més senzill: aquest vailet clarament troba a faltar el sol, la platja i la calor del poble català. I la solució en aquest cas és simple: que torni.