|
Cartes per anar tirant
A X. Sala i Martín: el capítol 4
Oriol Bohigas
Benvolgut amic, estrenu defensor de l'economia de mercat.
Després de la tertúlia a les Set Portes sota l'empara de Jacint Ros, he
llegit d'una tirada -i amb entusiasme creixent- el teu llibre Economia
liberal per a no economistes i no liberals. Sembla fet a la meva mida,
donat que, amb tota evidència, no sóc ni economista ni liberal. I t'haig
de confessar que, després de la lectura, no és que m'hagi tornat
economista, però gairebé m'he sentit liberal. És a dir: liberal només a la
manera del capítol 4 del teu llibre. Liberal, amb l'esperança que els bons
governs controlin el llibertinatge dels mercats. Si no m'erro,
parteixes de dues afirmacions: el benestar depèn de la riquesa i la
riquesa només es pot assegurar amb l'economia de mercat, és a dir,
l'economia liberal. La primera em sembla dubtosa -¿l'esperit de
competitivitat, per exemple, és un factor de benestar?-, però la donaré
per bona i discutiré només la segona, a partir del contingut d'aquell
capítol 4 titulat El paper del govern en l'economia moderna. Hi
dius que cal assignar al govern una sèrie de tasques i que si aquestes no
les fa bé, l'economia de mercat no pot funcionar. "Aquestes tasques es
poden dividir en quatre grups fonamentals: la defensa dels drets de
propietat, la garantia de competències entre empreses, la provisió de
«béns emblemàtics» i la protecció dels desprotegits per garantir la
igualtat d'oportunitats". Dit així, tot sembla clar i senzill, però en
l'exposició més detallada que en fas ja es veu que aquestes tasques, per
anar bé, han d'intervenir en l'economia i en l'estructura social -a partir
d'un programa polític, se suposa- de manera més decisiva que els simples
instruments del mercat. Per començar, expliques que la defensa
nacional, la policia, el sistema judicial, els drets de propietat, la
prohibició dels monopolis -i el control dels "monopolis naturals" amb la
regulació de preus o amb la nacionalització- són temes fonamentals que
pertanyen al govern perquè el mercat no hi té res a dir. Però encara són
més evidents els temes de la creació de bens públics (coneixement,
tecnologia, idees, que només entren al mercat amb condicions que el govern
ha de decidir i mesurar), la reducció de les externalitats que el mateix
mercat produeix (per exemple, el control de productes contaminants amb
regulacions quantitatives o amb impostos dissuasoris) i la sobreexplotació
dels béns comunals (qui ha de fixar les quotes de pesca i caça, els límits
d'ocupació de la carretera -impostos o peatges-, la conservació dels
boscos?). Dir que el govern ha d'assegurar que "el mercat no produeixi
gaires productes subjectes a externalitats, que produeixi suficient
quantitat de béns públics i que no sobreexploti els béns comunals" és dir
molt i és acceptar que el govern té la funció de limitar la llibertat que
semblava proclamar l'economia liberal. I en el teu llibre encara parles
de dos temes que acaben d'augmentar les contradiccions. Un és la
dificultat de donar suport als processos de recerca i desenvolupament
sense indicacions estatals o sense acceptar alguns monopolis, és a dir,
reconeixent unes situacions antimercat. L'altre és la necessitat d'oferir
una igualtat d'oportunitats, un problema que per enfocar-lo cal acceptar
la imposició de serveis públics, almenys en l'educació, la cultura i
l'ordenació social. I, després d'afirmar que no cal atendre la igualtat de
resultats -que el que guanyi la carrera s'emporti les medalles-, has
d'acceptar que el govern també ha d'establir una "redistribució parcial
dels resultats finals" amb la imposició d'un sistema fiscal progressiu. I
encara t'has descuidat de parlar de la cultura. I, per altra banda, no
veig que es demostri que l'educació, la sanitat i l'urbanisme -amb el
problema de l'ús del sòl i el de l'habitatge econòmic- es puguin enfocar
només amb els instruments del mercat. En conjunt, vaig veient que no és
ben bé veritat aquella hipòtesi liberal que tu uses amb entusiasme: el
mercat produeix allò que el ciutadà vol i necessita. El govern hi ha de
ficar la mà, una hipòtesi que ja ve d'Adam Smith però que tu amplies
gairebé fins a atribuir al mateix govern aquella "mà invisible" que ho
regulava tot segons l'ínclit fundador del liberalisme. Així, acceptant la
mà directa i la mà invisible del govern no em costaria gaire declarar-me
liberal. Hi ha altres aspectes del llibre -des de l'anàlisi de la
globalització fins als problemes dels països pobres- que són molt
interessants i que m'agradaria comentar. Un dels més reincidents és
l'afirmació que el que avui no funciona són els governs. Jo també sóc
pessimista, però des d'un altre cantó. Els governs són sovint un desastre,
però no perquè no afavoreixin prou el mercat sinó perquè estan escassos
d'idees polítiques per fer-ho i assumir el seu paper o per no fer-ho i
assumir altres responsabilitats. Les idees, com tu dius, són béns públics
que no es poden mercadejar, però que són indispensables per al progrés. Si
no hi ha idees o hi ha només les corresponents al mercat electoral, un
govern no pot governar. Però, fent-ho fins i tot malament, moltes vegades
avantatgen els resultats dels mercaders. En el teu llibre hi ha una frase
que em posa els pèls de punta: "Si el govern és incapaç de fer una feina
que li pertoca com és recaptar impostos, com podem confiar-li feines que
s'escapen a la seva competència natural com són l'administració dels
hospitals o les escoles?". En aquests dos temes t'equivoques, almenys pel
que fa a Catalunya. Els que hem estudiat en escoles i universitats
públiques sabem que funcionen molt millor que les escoles de monges i
capellans i que les universitats pijas. I tu també ho saps. I
respecte als hospitals, no cal ni parlar-ne. Ja veus que el teu llibre
m'ha interessat molt. M'ha divertit molt i hi he après moltes coses, les
suficients per atrevir-me a parlar d'economia amb tanta superficialitat
com acabo de demostrar. Si hagués de fer una crítica d'estil, et diria,
però, que hi he trobat massa acudits per dissimular una manca de sentit de
l'humor en l'afirmació general de la tesi. És clar que això també passa
amb les teves corbates i les teves americanes, que em semblen els acudits
més simpàtics de la teva personalitat.
Oriol Bohigas. Arquitecte
|